Des de fa cinc anys –o set, o deu o onze, no ens discutirem– hem estat posant a punt l’equip. Un dia, fa aquests anys que esmento, vam saber que seríem els amfitrions d’una gran cita, d’aquelles que es desitgen durant generacions i que es fan realitat un cop a la vida, o mai. La perspectiva d’un esdeveniment de tanta dimensió no admetia fer el ridícul. Calia preparar un equip competitiu, fort, valent, destre, intel·ligent en el joc. I amb fons d’armari per triar, perquè de forts, valents, destres i intel·ligents en teníem –i en tenim– de sobres, però en el passat havien enfocat el seu talent cap a altres fites.

Han passat cinc anys –o, set, o deu o onze– d’entrenament duríssim que han posat a prova la paciència i la capacitat de sacrifici de tots. Hi ha ajudat, però, l’escalf de milions de seguidors en la sessió de portes obertes que hem fet cada final d’estiu. I, últimament, les victòries en algun partit de preparació que hem pogut jugar. Ho hem fet malgrat que el rival no ha parat de ventar-nos coces cada vegada que l’hem driblat per encarar porteria. Ho hem fet tot i que l’equip arbitral l’han escollit ells, i no ha deixat de ensenyar-nos targetes quan l’adversari, enrabiat pel nostre virtuosisme i incapaç d’oposar-hi altra cosa que violència, s’ha passat el partit menjant l’orella a l’àrbitre perquè s’oblidés de la justícia, al crit de a por ellos!

Avui fa dotze dies que vam acabar la preparació. Ben escalfats –literalment– ens hem vist prou preparats per començar el partit. Només n’hi haurà un, és una final directa. Continuem aferrats al talent i a l’enginy. En l’inici del partit el rival s’ha acarnissat tant amb els nostres que la sang ha rajat. Gràcies, perquè això ha fet posar vermells els responsables de l’estament arbitral, que ara intenten desesperadament que qui xiula recuperi una certa equanimitat i puguem jugar en condicions més o menys iguals.

Calcem-nos. Anem guanyant, però no hem arribat ni a la mitja part. Que ningú repel·leixi una entrada violenta o perdrem efectius. Una puntada de peu seva rep només una advertència; una puntada de peu nostra és expulsió. Però, sobretot, no ens desanimem si hem de demanar un temps mort per preparar una jugada que no havíem entrenat. El partit no serà etern, però hem d’arribar al tram final amb avantatge folgat per no posar l’èxit en risc. Hi hem de ser tots però si, un cop constatat que el rival no deixa de fer trampes, en la segona meitat un titular se sent esgotat, desanimat i demana el canvi, no descartem trobar algun reserva amb qui a priori no comptàvem per aportar energia renovada.

Paciència, fermesa, intel·ligència i, sobretot, confiança en l’entrenador.

Sort, encert i ànims a tots.