Des de fa cinc anys –o set, o deu o onze, no ens dis­cu­ti­rem– hem estat posant a punt l’equip. Un dia, fa aquests anys que esmento, vam saber que seríem els amfi­tri­ons d’una gran cita, d’aque­lles que es desit­gen durant gene­ra­ci­ons i que es fan rea­li­tat un cop a la vida, o mai. La pers­pec­tiva d’un esde­ve­ni­ment de tanta dimensió no adme­tia fer el ridícul. Calia pre­pa­rar un equip com­pe­ti­tiu, fort, valent, des­tre, intel·ligent en el joc. I amb fons d’armari per triar, perquè de forts, valents, des­tres i intel·ligents en teníem –i en tenim– de sobres, però en el pas­sat havien enfo­cat el seu talent cap a altres fites.

Han pas­sat cinc anys –o, set, o deu o onze– d’entre­na­ment duríssim que han posat a prova la paciència i la capa­ci­tat de sacri­fici de tots. Hi ha aju­dat, però, l’escalf de mili­ons de segui­dors en la sessió de por­tes ober­tes que hem fet cada final d’estiu. I, últi­ma­ment, les victòries en algun par­tit de pre­pa­ració que hem pogut jugar. Ho hem fet mal­grat que el rival no ha parat de ven­tar-nos coces cada vegada que l’hem dri­blat per enca­rar por­te­ria. Ho hem fet tot i que l’equip arbi­tral l’han esco­llit ells, i no ha dei­xat de ense­nyar-nos tar­ge­tes quan l’adver­sari, enra­biat pel nos­tre vir­tu­o­sisme i incapaç d’opo­sar-hi altra cosa que violència, s’ha pas­sat el par­tit men­jant l’ore­lla a l’àrbi­tre perquè s’oblidés de la justícia, al crit de a por ellos!

Avui fa dotze dies que vam aca­bar la pre­pa­ració. Ben escal­fats –lite­ral­ment– ens hem vist prou pre­pa­rats per començar el par­tit. Només n’hi haurà un, és una final directa. Con­ti­nuem afer­rats al talent i a l’enginy. En l’inici del par­tit el rival s’ha acar­nis­sat tant amb els nos­tres que la sang ha rajat. Gràcies, perquè això ha fet posar ver­mells els res­pon­sa­bles de l’esta­ment arbi­tral, que ara inten­ten des­es­pe­ra­da­ment que qui xiula recu­peri una certa equa­ni­mi­tat i puguem jugar en con­di­ci­ons més o menys iguals.

Cal­cem-nos. Anem gua­nyant, però no hem arri­bat ni a la mitja part. Que ningú repel·leixi una entrada vio­lenta o per­drem efec­tius. Una pun­tada de peu seva rep només una advertència; una pun­tada de peu nos­tra és expulsió. Però, sobre­tot, no ens desa­ni­mem si hem de dema­nar un temps mort per pre­pa­rar una jugada que no havíem entre­nat. El par­tit no serà etern, però hem d’arri­bar al tram final amb avan­tatge fol­gat per no posar l’èxit en risc. Hi hem de ser tots però si, un cop cons­ta­tat que el rival no deixa de fer tram­pes, en la segona mei­tat un titu­lar se sent esgo­tat, desa­ni­mat i demana el canvi, no des­car­tem tro­bar algun reserva amb qui a pri­ori no comptàvem per apor­tar ener­gia reno­vada.

Paciència, fer­mesa, intel·ligència i, sobre­tot, con­fiança en l’entre­na­dor.

Sort, encert i ànims a tots.