La meva filla de 12 anys juga a bàsquet des de fa una temporada i mitja. Ahir al matí el seu equip va jugar, fora de casa, el penúltim partit de la temporada. No hi vaig poder anar. Van guanyar 64-68 a la pista del tercer en el partit més ajustat de la temporada i acabaran segones en el seu grup del nivell C de la categoria mini. La meva filla està lesionada i no pot jugar, però es va aixecar a les set del matí per anar amb les seves companyes. Quan vaig saber el resultat, em van venir al cap dues preguntes, com a pare i com a periodista: com va ser el tram final i si sabien el resultat en aquells moments. Tinguem present que en moltes pistes, o no hi ha marcador, o si n’hi ha es posa a zero després de cada període. Quan li ho vaig preguntar em va explicar que van començar perdent i que al final van guanyar. No em va saber dir ni quin equip va fer l’última cistella. “I a la banqueta sabíeu el resultat?”, li vaig preguntar. “Els pares ens deien coses des de la grada, però l’entrenadora deia que no els féssim cas, que era igual si guanyàvem o perdíem”, va respondre.

Fa 36 anys que faig de periodista esportiu. N’he vist i en veig cada dia de tots els colors. Ara també tinc la visió de pare i em reconforta tot el que veig en el grup humà –entrenadores, jugadores, mares i pares, directius– en què la Mariona ha tingut la sort d’integrar-se. No tinc ni idea de si la seva trajectòria esportiva serà llarga o no, però del que estic segur és que està aprenent moltes coses i que li seran útils en el futur. El club? El Club Bàsquet Calella, al Maresme.