Des de dijous de la setmana passada, quan es va inaugurar la 21a edició de la copa del món de futbol, estem vivint un fet inèdit en l’esport internacional en els últims anys: una competició esportiva que es disputa a Rússia, amb esportistes russos en acció i no es parla de dopatge. Realment, tot un èxit. Després dels escàndols de dopatge als Jocs d’hivern de Sotxi 2014, de les diferents entregues de l’informe McLaren, que han afectat la presència dels esportistes russos als Jocs d’estiu de Rio del 2016 i d’hivern de Pyeongchang del 2018 i en altres grans competicions, bàsicament d’atletisme, ara es viu una gran tranquil·litat en aquesta copa del món.

I això que en l’informe McLaren s’esmentava que el futbol també va formar part de l’operació de dopatge d’Estat que va afectar l’esport rus entre el 2011 i el 2015. La FIFA, però, va tancar el cas el 22 de maig tot dient que no havia trobat proves suficients per afirmar que jugadors que estan aquests dies a Rússia havien violat les normes antidopatge. Tot tranquil, doncs. L’agència russa antidopatge (Rusada) continua suspesa des del novembre del 2015 i tots els controls antidopatge que es fan en tots i cadascun dels partits que es juguen en el mundial s’envien al laboratori de Lausana.

El futbol no és un esport que hagi tingut molts i grans casos de dopatge. Cosa que no vol dir que no hi hagi o hi hagi hagut dopatge en el futbol. La FIFA va instaurar els controls antidopatge en la copa del món del 1966, a Anglaterra. El Tour també els va introduir el 1966 i els Jocs Olímpics, el 1968. Des de llavors, s’han jugat 685 partits amb un balanç de quatre positius. El primer, Ernst Jean-Joseph (Haiti), el 1974; el segon, Willy Johnstone (Escòcia), el 1978; el tercer, el català Ramon Maria Calderé (Espanya), el 1986; i el quart, el més famós i per ara últim, Diego Armando Maradona (Argentina), el 1994. En les últimes cinc edicions dels mundials, doncs, s’han jugat més de 300 partits i cap més futbolista dels milers que hi han participat ha donat positiu. Ens ho creiem? Hi haurà qui no s’ho creurà i s’escandalitzarà i qui pensarà que els controls i les sancions són una bona dissuasió. La corrupció que va envoltar la FIFA de Joseph Blatter no és precisament un element per confiar que tot fos net i polit.