Frank Worthington és algú important, així que dempeus. Va néixer a Shelf. El seu pare va ser futbolista, els seus germans van ser futbolistes i es va casar amb la filla d’un futbolista irlandès. El seu nebot va ser futbolista. Ell va ser futbolista. I molt bo. Un dels millors esquerrans que ha donat el futbol anglès. The King Frank, li deien. Va jugar en 19 equips d’Anglaterra, als Estats Units i a Ciutat del Cap. Bevia tant i jugava tan bé que el van comparar amb George Best. Si us han comparat alguna vegada amb George Best, aixequeu la mà. I si heu marcat alguna vegada un gol com el que va fer a Burnden Park amb el Bolton davant Butcher –si no, no val – aixequeu la mà.

També li deien el Vaquer, per les seves pintes. Comprava la seva roba en la mateixa botiga que Rod Steward, a Oxford Street, Londres, i freqüentava la mítica discoteca de Peter Strigfellow, a Leeds. “Tenia un punt salvatge, amb el cabell llarg, llargarut i prim i un bigoti enorme”, diu. Les noies se’l rifaven. Don Revie, el seleccionador, l’odiava, segurament per això no va jugar amb ell amb Anglaterra. Va ser vuit vegades internacional. I va fer dos gols. Però era boníssim, un davanter increïble. Ian Greaves, que va ser el seu entrenador en diversos equips, el va qualificar com el “George Best de la classe treballadora”. Birchenall, que va ser el seu company, diu d’ell que “vestia els texans mes ajustats que mai hagi vist”.

Si no va jugar en el Liverpool va ser per qüestions sanguínies. A Wortingthon el van anar a fitxar al Huddesffield, el 1966, i pagaven 150.000 lliures, el que hauria estat tot un rècord. Però bevia com una mala bèstia. Per això Bill Shankly el va descartar. Perquè un control de sang el va delatar. “Vaig anar a Mallorca una setmana a veure si aquells paràmetres baixaven. Va ser pitjor”, recorda.

Va jugar més de 826 partits de lliga, va fer més de 200 gols i ningú sap quantes pintes es va beure. Però sap que va ser una pena no jugar en el Liverpool amb Keegan, tot i que ho assumeix: “Segurament hauria guanyat mes títols, hauria estat mes vegades internacional, però vaig jugar a molts llocs. Van ser bons anys. I va haver-hi moltes noies”, diu. Quan li preguntes per un moment de la seva vida, en recorda dos: el gol amb el Bolton i la nit que, després de jugar a Stamford Bridge, va conèixer Raquel Welch. “Me la van presentar a la sala de jugadors de l’estadi. Va venir, em va saludar i vam acabar en un club de Londres”, va explicar anys després.

I aquella nit, Raquel Welch el va besar. I, per descomptat, ho va explicar. Si no, per què et beses amb Raquel Welch? Com va acabar el tema, no ho recorda. O això diu.

Desgraciadament, ara, als 70 anys, està perdent la memòria involuntàriament. Farà cosa d’un any la seva filla va penjar a Facebook un avís: “Al meu pare li han diagnosticat Alzheimer.” Uns dies després, Worthi va fer públic un altre comunicat: “És cert que tinc problemes de memòria a curt termini, que m’oblido moltes vegades de les coses; però, que jo sàpiga, el metge no m’ha diagnosticat res respecte a l’Alzheimer. Almenys, no ho recordo”, va dir.

Res més a dir. Bé, sí: com sàviament m’ha apuntat Santi @acaradeperro Giménez en tenir constància que anava a escriure de l’amic Worthi, Worthington és també una coneguda marca de cervesa, la Worthington & Co. i Worthington’s, fundada el 1761 per William Worthington a la ciutat de Burton Upon Trent, Anglaterra. És la segona cervesa més antiga del país després de Whitbread. Salut.