Ueli Steck encar­nava la versió de Kilian Jor­net en l’alpi­nisme d’extrema difi­cul­tat. El suís era el millor espe­ci­a­lista del moment fins que, el 30 d’abril del 2017, va tro­bar la mort al Nuptse, men­tre feia l’acli­ma­tació per afron­tar la tra­vessa Eve­rest-Lhotse sense oxi­gen. Steck i Jor­net pro­ve­nien de dis­ci­pli­nes dife­rents –l’alpi­nisme, el suís, i l’esquí i les cur­ses de mun­ta­nya, el català– però hi havia un ele­ment con­subs­tan­cial a les dues dis­ci­pli­nes que els unia, una clau de volta que relli­gava els dos mons. Aquest punt de tro­bada era la velo­ci­tat. Tots dos impri­mien la màxima velo­ci­tat pos­si­ble a les seves acti­vi­tats. Per a Kilian, òbvi­a­ment, era –és– un fac­tor clau en la com­pe­tició. Si no vas ràpid, no gua­nyes. Però el de la Cer­da­nya també ha afe­git aquest ele­ment en les seves oca­si­o­nals incur­si­ons en l’alpi­nisme, que a poc a poc han anat gua­nyant pro­ta­go­nisme, a més de difi­cul­tat, en la seva car­rera espor­tiva. Steck, des de l’alpi­nisme més tècnic, també dotava les seves ascen­si­ons de la màxima rapi­desa pos­si­ble, un fet que li per­me­tia rea­lit­zar grans esca­la­des en un temps rècord.

Encara hi ha més coin­cidències entre els dos fenòmens de la mun­ta­nya. Per dur a terme acti­vi­tats amb aquesta men­ta­li­tat cal reduir la càrrega de mate­rial al màxim. És així com tots dos han afron­tat la mun­ta­nya amb aus­te­ri­tat, lleu­ge­resa i eco­no­mia de mit­jans. Tot per anar més ràpid. La velo­ci­tat no és vista per cap d’ells com un caprici, sinó com una fórmula per dur a terme acti­vi­tats impos­si­bles de fer a un ritme lent. El pro­jecte entre l’Eve­rest i el Lhotse, que Steck duia entre mans quan va morir, difícil­ment seria pos­si­ble de rea­lit­zar sense aquesta filo­so­fia. Sense rapi­desa serien massa jor­na­des con­se­cu­ti­ves a més de vuit mil metres i el cos no ho podria aguan­tar. Ell mateix em va expli­car com la velo­ci­tat podia pro­pi­ciar un canvi de para­digma en l’alpi­nisme, en una època d’anqui­lo­sa­ment i manca de pro­jec­tes inno­va­dors: “Ser ràpid et dona més opor­tu­ni­tats per esca­lar parets més difícils. Això és una de les claus del futur de l’alpi­nisme si volem esca­lar vies més dures. En molts sec­tors de l’alpi­nisme fan el mateix que fa 30 anys. No hi ha pro­gressió, espe­ci­al­ment a l’Himàlaia, i crec que amb la velo­ci­tat sí que n’hi haurà”, em va res­pon­dre en una entre­vista que vaig poder fer-li durant la Mos­tra de Mun­ta­nya i Aven­tura de Figue­res.

Tot i que pro­ve­nien de dis­ci­pli­nes dife­rents, era només qüestió de temps que, amb men­ta­li­tats coin­ci­dents, es cone­gues­sin i esca­les­sin junts. La paret que van triar va ser la cara nord de l’Eiger, una de les més difícils dels Alps. Van tri­gar 5h35 a com­ple­tar-la, un temps bes­tial, tot i que lluny del rècord (3h54) que el mateix Steck va fer amb Nico­las Hojac, un alpi­nista de per­fil més tècnic que Kilian Jor­net. “Em vaig ado­nar que l’habi­li­tat tècnica encara és més impor­tant [en les esca­la­des extre­mes], tot i que com­bi­nant-ho amb la resistència de Kilian qui sap què pot pas­sar.” El que van fer va ser explo­rar nous camins en l’alpi­nisme des de dis­ci­pli­nes dife­rents: una “com­bi­nació esti­mu­lant”, segons em va dir Steck, en la qual s’ha de basar el futur d’aquest esport.