Fas una petita ana­lo­gia entre Gra­nell i el Girona i veus en el capità un pic­to­grama precís dels dar­rers anys del club. Va aban­do­nar el fut­bol base amb l’equip lluny de l’elit, tots dos van deam­bu­lar en cate­go­ries poc agraïdes, van tenir un repunt de glòria i les seves tra­jectòries es van retro­bar després d’una tem­po­rada poc afor­tu­nada per part de tots dos. És la història per­fecta del retorn del fill pròdig. Un argu­ment lite­rari uni­ver­sal.

Aquest any la seva tra­jectòria defi­neix com cap altra la tem­po­rada de l’equip. Amb un inici titu­be­jant, com­pe­ti­tiu com sem­pre, ha cobert les urgències al car­ril, ha jugat de pivot i ara que l’equip sem­bla més con­so­li­dat ha tor­nat a l’inte­rior per ense­nyar el guant esquerre que mou i col­peja la bola cap a on ell vol que vagi.

Fa temps que volia par­lar d’en Gra­nell però m’és difícil perquè escriure sobre ell és par­lar de nosal­tres, ell repre­senta les nos­tres ale­gries i els nos­tres pati­ments. Esti­mat per tots i cri­ti­cat per uns pocs amnèsics indo­cu­men­tats, la seva esquerra és la que nosal­tres hauríem vol­gut tenir i la segu­re­tat d’un com­promís cons­tant i inne­go­ci­a­ble.

No ens ima­gi­nem aquest Girona sense el “6”. Sens dubte que volem l’esquerra d’en Gra­nell. Ell és un dels nos­tres, ell és “nosal­tres”.