Com més investiguem, més ens adonem de les fuites que té l’esport en la recerca de la igualtat d’oportunitats. Hi ha víctimes per tot arreu. Sens dubte en són els esportistes nets respecte als que es dopen. Però també els presumptes posseïdors d’una superioritat biològica, amb Caster Semenya com a cas paradigmàtic. Només faltava que José María Odriozola, expresident de la federació espanyola i una autoritat en l’àmbit científic –catedràtic de bioquímica– tirés més llenya amb una afirmació de barra de bar: “Semenya és biològicament un home.” Si justament aquest és un dels problemes: el batibull entre sexe, gènere, genètica, cromosomes, hormones... tot barrejat amb la tradició d’adjectivar les proves amb “masculí” o “femení”.

Si el cas de Semenya arrenca el 2009, el mínim que es pot dir és que la IAAF i, sobretot, el COI com a entitat paraigua de l’esport mundial, fa una dècada que perden el temps. En lloc d’actuar en calent, en comptes de modificar reglaments ad hoc per a la sud-africana, que el COI faci el favor de crear una comissió científica independent, de dotar-la de temps i pressupost perquè no se senti pressionada, i que sigui el món científic que decideixi els paràmetres per separar homes i dones. No a propòsit de Semenya, ni tampoc per l’atletisme, sinó per tot esport on els XY i les XX tenen rendiment diferent. I quan la ciència dictamini, fem-li cas i enterrem per sempre actituds que fan mal a les persones.