Com més inves­ti­guem, més ens ado­nem de les fui­tes que té l’esport en la recerca de la igual­tat d’opor­tu­ni­tats. Hi ha vícti­mes per tot arreu. Sens dubte en són els espor­tis­tes nets res­pecte als que es dopen. Però també els pre­sump­tes posseïdors d’una supe­ri­o­ri­tat biològica, amb Cas­ter Seme­nya com a cas para­digmàtic. Només fal­tava que José María Odri­o­zola, expre­si­dent de la fede­ració espa­nyola i una auto­ri­tat en l’àmbit científic –catedràtic de bioquímica– tirés més lle­nya amb una afir­mació de barra de bar: “Seme­nya és biològica­ment un home.” Si jus­ta­ment aquest és un dels pro­ble­mes: el bati­bull entre sexe, gènere, genètica, cro­mo­so­mes, hor­mo­nes... tot bar­re­jat amb la tra­dició d’adjec­ti­var les pro­ves amb “mas­culí” o “femení”.

Si el cas de Seme­nya arrenca el 2009, el mínim que es pot dir és que la IAAF i, sobre­tot, el COI com a enti­tat parai­gua de l’esport mun­dial, fa una dècada que per­den el temps. En lloc d’actuar en calent, en comp­tes de modi­fi­car regla­ments ad hoc per a la sud-afri­cana, que el COI faci el favor de crear una comissió científica inde­pen­dent, de dotar-la de temps i pres­su­post perquè no se senti pres­si­o­nada, i que sigui el món científic que deci­deixi els paràmetres per sepa­rar homes i dones. No a propòsit de Seme­nya, ni tam­poc per l’atle­tisme, sinó per tot esport on els XY i les XX tenen ren­di­ment dife­rent. I quan la ciència dic­ta­mini, fem-li cas i enter­rem per sem­pre acti­tuds que fan mal a les per­so­nes.