Inés Schmidt va ser una dels més de 10.000 esportistes que van ser sistemàticament dopats en la gran operació d’estat que va convertir la petita República Democràtica Alemanya (RDA) en una gran potència esportiva mundial. Va ser atleta del 1977 al 1985 i el gran moment el va viure el 2 de juliol del 1984, quan amb les seves companyes en l’SC Motor Jena, Barbel Wockel, Ingrid Auerswald i Marlies Gohr va fer en els relleus de 4x100 m la millor marca que ha fet mai un equip de clubs: 42.20. Schmidt va ser una bona velocista, amb una millor marca d’11.21 en els 100 m feta el 1983, que tot i que la va situar en el 19è lloc del rànquing mundial d’aquell any, no li va permetre mai participar en grans competicions. Va ser campiona de l’RDA dels 4x100 m amb el seu club del 1982 al 1985, però mai va entrar en el relleu de l’RDA per a un gran campionat. L’any que va ser la 19a del món tenia cinc compatriotes davant seu.

La vida esportiva d’Inés Schmdit es va acabar el 1985. Va tenir una apendicitis de la qual no es va recuperar mai. Va tenir dolor als ronyons, bulímia, problemes psicològics i va haver de deixar l’atletisme. Schmidt va continuar treballant a l’Institut d’Esports de Jena fins que en va ser acomiadada el 1988. La seva amistat amb opositors al règim li va costar car, igual com li havia portat problemes haver planejat fugir a Los Angeles amb un marxador mexicà de qui es va enamorar quan estava en un camp d’entrenament a Mèxic preparant els Jocs del 1984, en els quals l’RDA finalment no va participar. L’estiu del 1989, sola, sense esperances per a res, decideix fer el gran pas i marxa a Budapest amb un visat i la intenció de no tornar. Ho aprofita per travessar la frontera austríaca i demanar asil polític a l’ambaixada de la República Federal d’Alemanya a Viena. Va ser enviada a un camp de refugiats. Tres mesos després, cau el mur. El malson s’ha acabat.

A la nova Alemanya, Inés Schmidt, convertida en Inés Geipel per matrimoni, va iniciar una nova vida. Va estudiar filosofia i psicologia a la Universitat de Darmstadt i es va convertir en professora a l’Alta Escola de Teatre de Berlín. Quan es van obrin els arxius de la policia secreta de l’RDA, la Stasi, va descobrir que estava fitxada com a “políticament inestable” i que es considerava que era “una amenaça per a l’equip”. L’any 2003 va haver de tornar a ser operada i els metges van descobrir que tenia músculs seccionats, òrgans fets malbé i teixits destruïts. Geipel manté que la Stasi va aprofitar l’operació d’apendicitis del 1985 per treure-se-la de sobre. El 2003, Geipel va tenir accés a uns altres arxius, els del seu pare, i va descobrir que era membre de la Stasi, que s’encarregava de vigilar els que fugien a l’oest i que sovint travessava el Teló de Ferro.

Inés Geipel va demanar, sense èxit, a la federació alemanya que retirés el seu nom de la taula de rècords. Les antigues companyes no li van donar suport. Entre el 2013 i el 2018 va ser la presidenta de l’associació d’assistència a les víctimes del dopatge. I encara avui lluita perquè el que va passar a l’RDA, en molts camps, no caigui en l’oblit.