Inés Sch­midt va ser una dels més de 10.000 espor­tis­tes que van ser sis­temàtica­ment dopats en la gran ope­ració d’estat que va con­ver­tir la petita República Democràtica Ale­ma­nya (RDA) en una gran potència espor­tiva mun­dial. Va ser atleta del 1977 al 1985 i el gran moment el va viure el 2 de juliol del 1984, quan amb les seves com­pa­nyes en l’SC Motor Jena, Bar­bel Wockel, Ingrid Auerswald i Mar­lies Gohr va fer en els relleus de 4x100 m la millor marca que ha fet mai un equip de clubs: 42.20. Sch­midt va ser una bona velo­cista, amb una millor marca d’11.21 en els 100 m feta el 1983, que tot i que la va situar en el 19è lloc del rànquing mun­dial d’aquell any, no li va per­me­tre mai par­ti­ci­par en grans com­pe­ti­ci­ons. Va ser cam­pi­ona de l’RDA dels 4x100 m amb el seu club del 1982 al 1985, però mai va entrar en el relleu de l’RDA per a un gran cam­pi­o­nat. L’any que va ser la 19a del món tenia cinc com­pa­tri­o­tes davant seu.

La vida espor­tiva d’Inés Schm­dit es va aca­bar el 1985. Va tenir una apen­di­ci­tis de la qual no es va recu­pe­rar mai. Va tenir dolor als ronyons, bulímia, pro­ble­mes psi­cològics i va haver de dei­xar l’atle­tisme. Sch­midt va con­ti­nuar tre­ba­llant a l’Ins­ti­tut d’Esports de Jena fins que en va ser aco­mi­a­dada el 1988. La seva amis­tat amb opo­si­tors al règim li va cos­tar car, igual com li havia por­tat pro­ble­mes haver pla­ne­jat fugir a Los Ange­les amb un mar­xa­dor mexicà de qui es va ena­mo­rar quan estava en un camp d’entre­na­ment a Mèxic pre­pa­rant els Jocs del 1984, en els quals l’RDA final­ment no va par­ti­ci­par. L’estiu del 1989, sola, sense espe­ran­ces per a res, deci­deix fer el gran pas i marxa a Buda­pest amb un visat i la intenció de no tor­nar. Ho apro­fita per tra­ves­sar la fron­tera austríaca i dema­nar asil polític a l’ambai­xada de la República Fede­ral d’Ale­ma­nya a Viena. Va ser envi­ada a un camp de refu­gi­ats. Tres mesos després, cau el mur. El mal­son s’ha aca­bat.

A la nova Ale­ma­nya, Inés Sch­midt, con­ver­tida en Inés Gei­pel per matri­moni, va ini­ciar una nova vida. Va estu­diar filo­so­fia i psi­co­lo­gia a la Uni­ver­si­tat de Darms­tadt i es va con­ver­tir en pro­fes­sora a l’Alta Escola de Tea­tre de Berlín. Quan es van obrin els arxius de la poli­cia secreta de l’RDA, la Stasi, va des­co­brir que estava fit­xada com a “política­ment ines­ta­ble” i que es con­si­de­rava que era “una amenaça per a l’equip”. L’any 2003 va haver de tor­nar a ser ope­rada i els met­ges van des­co­brir que tenia músculs sec­ci­o­nats, òrgans fets malbé i tei­xits des­truïts. Gei­pel manté que la Stasi va apro­fi­tar l’ope­ració d’apen­di­ci­tis del 1985 per treure-se-la de sobre. El 2003, Gei­pel va tenir accés a uns altres arxius, els del seu pare, i va des­co­brir que era mem­bre de la Stasi, que s’encar­re­gava de vigi­lar els que fugien a l’oest i que sovint tra­ves­sava el Teló de Ferro.

Inés Gei­pel va dema­nar, sense èxit, a la fede­ració ale­ma­nya que retirés el seu nom de la taula de rècords. Les anti­gues com­pa­nyes no li van donar suport. Entre el 2013 i el 2018 va ser la pre­si­denta de l’asso­ci­ació d’assistència a les vícti­mes del dopatge. I encara avui lluita perquè el que va pas­sar a l’RDA, en molts camps, no cai­gui en l’oblit.