El ten­nista de Mana­cor Rafa Nadal con­ti­nua la seva lluita per ser no només el millor juga­dor del cir­cuit mun­dial, sinó de tots els temps. En la final de diu­menge als Estats Units, amb 33 anys i després d’una tem­po­rada molt exi­gent física­ment i men­tal­ment, va ser capaç de resis­tir a la pista durant gai­rebé cinc hores con­tra un rival deu anys més jove que ell i amb ganes de men­jar-se el món, Daniïl Medvédev. El tri­omf suposa el seu 19è Grand Slam, tota una boge­ria, a només un del rècord de Roger Fede­rer, que té cinc anys més que ell i, per tant, menys recor­re­gut en el ten­nis pro­fes­si­o­nal.

Nadal, que ha superat lesi­ons i moments més durs, és pro­ba­ble­ment un dels grans exem­ples en l’esport modern de com cal ges­ti­o­nar men­tal­ment els des­a­fi­a­ments més com­pli­cats. En el ten­nis, més enllà del talent i el moment de forma de cada juga­dor, l’aspecte psi­cològic és una de les claus, sobre­tot en els par­tits que s’allar­guen. El seu tri­omf, a més, barra el pas, una vegada més, als juga­dors joves que no poden o no saben tren­car la bar­rera que han impo­sat en els dar­rers quinze anys Nadal, Fede­rer i Djoko­vic amb el suport de Mur­ray a Wim­ble­don. Només Waw­rinka –tres tor­ne­jos del Grand Slam en els seus anys de glòria, 2014-2016– va poder mini­mit­zar el poder de tres espor­tis­tes que sobre­vi­uen a tot i que seran recor­dats el dia que ho dei­xin segu­ra­ment com els millors juga­dors que ha tin­gut el cir­cuit pro­fes­si­o­nal en la seva història.