A David Gallego no l’ha con­dem­nat la falta de capa­ci­tació per diri­gir un equip pro­fes­si­o­nal. Dir que l’ha sen­ten­ciat la falta de resul­tats, sent cert, tam­poc és tota la veri­tat. De manera osten­si­ble, a Gallego li han pas­sat per sobre una sèrie de cir­cumstàncies ambi­en­tals que no ha domi­nat, qui sap si fruit de la mateixa inse­gu­re­tat de qui no té l’aval d’un currículum. Qui pensi que el punt de par­tida de Poc­het­tino va ser simi­lar, que no oblidi que l’ara tècnic del Tot­ten­ham era un mite peri­quito i, sobre­tot, tenia un mag­ne­tisme que ràpida­ment va atra­par tot­hom, plan­ti­lla i entorn. Res a veure.

Segu­ra­ment són d’aquest caire els pro­ble­mes que han posat fi a Gallego. Pro­po­sava més fut­bol que resul­ta­disme, però a alguns juga­dors els costa pair els can­vis. Dema­nava dis­fru­tar de l’Europa Lea­gue però alhora cri­ti­cava una part de l’entorn, aquells que “miren el fut­bol des del sofà amb la cigar­reta i la Coca-cola”, i aquest entorn, que l’ido­la­trava per haver sal­vat l’equip fa dos anys, li ha per­dut el res­pecte en tres mesos. I per asso­lir l’objec­tiu de pas­sar les prèvies euro­pees a l’agost ha obli­dat el talent (Melendo, Dar­der) o no ha cons­truït el joc al vol­tant del que tenia al camp (Marc Roca). Com que, a més, en les seves apa­ri­ci­ons públi­ques no ha sabut arti­cu­lar un dis­curs estruc­tu­rat, de fons, i s’ha anat a defen­sar (i a defen­sar els juga­dors) de cada pata­cada, ha estat un blanc fàcil, i segu­ra­ment ine­vi­ta­ble, perquè 5 punts de 24 i sobre­tot el 0 de 12 a casa en la lliga dei­xen poc marge.