La Segona Guerra Mundial va impedir la disputa dels Jocs Olímpics dels anys 1940 i 1944, però no va aturar l’esport arreu del món. La guerra va implicar, d’una o altra manera, la majoria dels països, però n’hi va haver que van restar neutrals i d’altres, com per exemple els Estats Units, que hi van entrar quan feia mesos que la contesa havia esclatat. Entre l’1 de setembre del 1939, quan el Tercer Reich alemany va envair Polònia i va començar la Segona Guerra Mundial, i el 2 de setembre del 1945, quan el Japó va signar la seva rendició que posava fi a la guerra, es van millorar fins a 66 rècords mundials d’atletisme arreu del planeta. N’hi va haver 16 que es van fer als Estats Units abans de l’atac japonès a Pearl Harbor, el 6 de desembre del 1941, quan els EUA encara no havien entrat en guerra. També es van batre rècords a Alemanya, França, Holanda, Itàlia, Hongria o Finlàndia i en països neutrals, com ara Suècia o Suïssa. A Holanda destaquen els cinc rècords mundials que va fer Fanny Blankers-Koen, la que seria heroïna dels Jocs Olímpics del 1948 –quatre medalles d’or als 30 anys–, que el 1942 va millorar el rècord mundial dels 80 m tanques; el 1943, els del salt de llargada i d’alçada, i el 1944, el de les 100 iardes i els relleus de 4x110 iardes. Holanda va ser ocupada pels nazis l’abril del 1940 i va ser alliberada pels aliats el maig del 1945.

De tots els rècords mundials que es van millorar mentre els nazis esclavitzaven la major part d’Europa, destaquen els que van protagonitzar dos atletes suecs, Gunder Hägg i Arne Andersson, que no van desaprofitar la neutralitat del seu país. Entre el 10 d’agost del 1941 i el 4 d’agost del 1944, entre Hägg i Andersson van millorar 18 rècords mundials en sis distàncies diferents entre els 1.500 m i els 5.000 m. Hägg en va fer 14 –tres en els 1.500 m, dos en la milla, dos en els 2.000 m, tres en les dues milles, un en els 3.000 m, dos en les tres milles i un en els 5.000 m– i Anderson, quatre –un en els 1.500 m i tres en la milla–. L’últim rècord de la sèrie, el 19è, el va fer Hägg en la milla el 17 de juliol del 1945, però llavors la pau ja havia arribat a Europa. Alemanya s’havia rendit el 8 de maig del 1945.

Hägg (1918) i Andersson (1917) van aprofitar la manca de rivals per fer la seva ràtzia de rècords, però també van ser uns avançats al seu temps. Sota la direcció d’homes com ara Gosse Holmer i Gosta Olander van ser els primers i grans abanderats de l’entrenament natural fraccionat, anomenat fartlek, en contraposició a l’entrenament en pista de l’escola alemanya de Waldemar Gerschler. Els duels entre Hägg i Andersson van marcar l’atletisme durant la Segona Guerra Mundial, però no van poder acompanyar mai els seus rècords amb títols en grans campionats. Finalitzada la guerra, l’atletisme va tornar amb els campionats d’Europa, que es van fer a Oslo l’agost del 1946. Ni Hägg ni Andersson no hi van poder participar. El 17 de març del 1946 van ser desqualificats a perpetuïtat per professionals. En aquell europeu, Suècia va dominar amb 11 títols i 22 medalles, però sense Hägg ni Andersson.