Dijous va fer deu anys que el Barça va guanyar el mundial de clubs i va rubricar la temporada perfecta, la de les sis copes. Avui, aquella fita il·lustra amb més claredat que fa una dècada com el Barça va arribar a ser referent global i com aquella concepció del joc va canviar el rumb del futbol, va crear tendència.

Vist amb perspectiva, aquell reguitzell d’èxits permet relativitzar els entrebancs puntuals i deixar reposar les conviccions que sostenen les anàlisis. Aquell Barça va guanyar la lliga còmodament arrasant al Bernabéu (2-6) i va passar per sobre de l’Athletic en la copa (1-4). Però jugar la final de Champions a Roma va exigir el miracle d’Iniesta a Stamford Bridge, Pedro va haver de desfer el 0-0 contra el modest Xakhtar en la pròrroga de la final de la supercopa d’Europa i el mundial de clubs va ser blaugrana gràcies al gol amb l’escut de Messi, també en una pròrroga, contra el també modest Estudiantes argentí.

Aquest cúmul de situacions extremes resoltes a favor avala que la dinàmica és un intangible que existeix, i que pesa. Perquè el 2009 fos memorable, tot i fer el millor futbol del segle XXI, el Barça va necessitar una dinàmica favorable. Ara el seu joc no enamora i ens fa advertir sobre el risc de comprar expectatives massa altes. Seria un error majúscul refugiar-se en els detalls que decanten partits i títols per compensar la falta de substància. Però un detall, un cop de sort, canvia el signe d’una temporada. Per tant, malgrat tot, tot és possible.