Deu anys de les sis copes

Dijous va fer deu anys que el Barça va gua­nyar el mun­dial de clubs i va rubri­car la tem­po­rada per­fecta, la de les sis copes. Avui, aque­lla fita il·lus­tra amb més clare­dat que fa una dècada com el Barça va arri­bar a ser refe­rent glo­bal i com aque­lla con­cepció del joc va can­viar el rumb del fut­bol, va crear tendència.

Vist amb pers­pec­tiva, aquell reguit­zell d’èxits per­met rela­ti­vit­zar els entre­bancs pun­tu­als i dei­xar repo­sar les con­vic­ci­ons que sos­te­nen les anàlisis. Aquell Barça va gua­nyar la lliga còmoda­ment arra­sant al Ber­nabéu (2-6) i va pas­sar per sobre de l’Ath­le­tic en la copa (1-4). Però jugar la final de Cham­pi­ons a Roma va exi­gir el mira­cle d’Ini­esta a Stam­ford Bridge, Pedro va haver de des­fer el 0-0 con­tra el modest Xakh­tar en la pròrroga de la final de la super­copa d’Europa i el mun­dial de clubs va ser blau­grana gràcies al gol amb l’escut de Messi, també en una pròrroga, con­tra el també modest Estu­di­an­tes argentí.

Aquest cúmul de situ­a­ci­ons extre­mes resol­tes a favor avala que la dinàmica és un intan­gi­ble que exis­teix, i que pesa. Perquè el 2009 fos memo­ra­ble, tot i fer el millor fut­bol del segle XXI, el Barça va neces­si­tar una dinàmica favo­ra­ble. Ara el seu joc no ena­mora i ens fa adver­tir sobre el risc de com­prar expec­ta­ti­ves massa altes. Seria un error majúscul refu­giar-se en els detalls que decan­ten par­tits i títols per com­pen­sar la falta de substància. Però un detall, un cop de sort, can­via el signe d’una tem­po­rada. Per tant, mal­grat tot, tot és pos­si­ble.