Xavi no volia ser botxí

Ja s’ha dit mol­tes vega­des, durant els dar­rers dies, que el sai­net que la direc­tiva de Josep Maria Bar­to­meu va pro­ta­go­nit­zar per por­tar Qui­que Setién i fer fora Ernesto Val­verde és dels epi­so­dis ins­ti­tu­ci­o­nal­ment més lamen­ta­bles que s’han vist al club des de fa anys. Indigne per les for­mes i, també, pel fons. Cer­ta­ment, un pot estar d’acord o no amb la pro­posta fut­bolística de Val­verde –per­so­nal­ment, mai m’ha agra­dat el seu fut­bol i ho he escrit en més d’una ocasió–, però en cap cas no havia de ser des­tituït després de llançar a la pape­rera de la història una hipòcrita super­copa i podent gua­nyar encara tres títols aquesta tem­po­rada.

Val­verde s’havia cavat la tomba abans, a Roma i a Liver­pool. Però, lla­vors la direc­tiva va dei­xar-lo a la ban­queta, pot­ser també reforçada perquè els pesos pesants es veien amb cor de tor­nar a gua­nyar lliga i Cham­pi­ons aquesta tem­po­rada. L’equip no fa bon joc i no ena­mora. I el fut­bol es con­su­meix hipere­mo­ci­o­nal­ment: si no ens agrada no en con­su­mim, si no en volem con­su­mir no anem a l’estadi ni mirem la tele­visió ni ens enta­fo­rem a la botiga per com­prar tot tipus de mar­xan­datge. Feia falta, fut­bolísti­ca­ment, un canvi de rumb que amb un cruyf­fista con­vençut com Qui­que Setién pos­si­ble­ment es pot retro­bar.

Però el fons de la des­ti­tució fa ferum elec­to­ral. L’actual direc­tiva, d’on ha de sor­tir la can­di­da­tura con­ti­nu­ista, sap per­fec­ta­ment que no podrà reva­li­dar la victòria a les urnes sense un títol major. I abans de con­vo­car les pròximes elec­ci­ons, que hi ha temps fins al 15 de maig del 2021 perquè hau­rien de ser a mei­tat de juny, encara hi haurà tots els títols en joc de la pro­pera tem­po­rada; per tant, part del relat elec­to­ral amb què els con­ti­nuis­tes s’han de pre­sen­tar s’ha de cons­truir a la pre­sent. I això vol dir que l’actual cam­pa­nya ha d’aca­bar amb bon fut­bol, il·lusió i, si pot ser, la Cham­pi­ons al sarró. Val­verde, per tant, podria pen­sar-se que no ha estat aco­mi­a­dat per la pro­posta fut­bolística –que cer­ta­ment ha abdi­cat del fut­bol posi­ci­o­nal que agrada i es reco­neix a la gra­de­ria–, sinó per una qüestió tan tàctica com la pla­ni­fi­cació d’una pre­cam­pa­nya elec­to­ral.

Les for­mes, poc refi­na­des, con­ti­nuen per­se­guint Bar­to­meu. Perquè, si bé tenen tot el dret a pres­cin­dir d’un entre­na­dor que no aporta actius al seu pro­jecte con­ti­nu­ista, també és cert que viure en directe l’aco­mi­a­da­ment i les falli­des nego­ci­a­ci­ons amb Xavi Hernández, Koe­man o Poc­het­tino no ha estat la millor mas­ter­class de lide­ratge que hagin donat. Ans al con­trari, la sen­sació de matus­se­ria pla­nava pels des­pat­xos i, fins i tot, la cer­tesa que els nego­ci­a­dors tenien només una jugada ben pla­ni­fi­cada: si el de Ter­rassa és el botxí de Val­verde, ningú es quei­xarà. Però Xavi va ser més llest que la gui­lla i tam­poc va voler que­dar com aquell qui s’apro­fi­tava de les neces­si­tats elec­to­ra­lis­tes de Bar­to­meu. I deixa pas­sar el temps, com­pleix els con­trac­tes i es va for­mant com a entre­na­dor. Sor­to­sa­ment, Xavi sap que un dia o altre arri­barà el moment que haurà de diri­gir el Barça, perquè invo­luntària­ment també en la manera d’enten­dre el fut­bol a les ban­que­tes sem­bla pre­des­ti­nat a ser el con­ti­nu­a­dor nat de Pep Guar­di­ola. Sobre la gespa, va ser fins i tot millor; com a entre­na­dor, el temps ho dirà. De moment, ens hem de con­for­mar amb Qui­que Setién.