Dissabte es van veure un parell de fets inusuals en un camp de futbol. Després de passar un matí catatònic per culpa de l’edat, i d’una festa al bar Maria de Barcelona, la meva previsió era veure el partit de l’equip femení de la Damm contra l’Espanyol i, posteriorment, l’enfrontament entre el juvenil A i l’Osca de la divisió d’honor juvenil. Dues victòries cerveseres, per cert. El fet de guanyar, empatar o perdre és intrínsec a jugar un partit de futbol. Aturar un partit pels insults dels aficionats al president de l’equip rival o una derrota de l’equip de moda, amb una greu lesió d’un jugador de casa nostra, no ho és.

Mentre era a la Teixonera vaig ser requerit per seguir el que estava passant al Rhein-Neckar-Arena en el partit entre el Hoffenheim i el Bayern de Munic. Els aficionats del Bayern assetjaven el president del Hoffenheim, Dietmar Hopp, amb ofenses cap a la seva persona per la manera de gestionar el seu club. Hopp, multimilionari i mecenes, va créixer en aquest suburbi de Sinsheim i, fins i tot, va ser davanter de l’equip. El motiu dels insults continuats és la creença dels ultres d’equips com el Bayern, el Dortmund o el Mönchengladbach que la gestió de clubs empresa com el Hoffenheim o el Red Bull Salzburg desvirtuen la competició. Aquest és un debat obert a Alemanya. El que no és discutible és el comportament dels ultres. Els dos equips van marxar als vestidors per protestar per aquests fets. A la represa, els futbolistes van jugar els darrers minuts sense disputar-se la pilota. Fent passar el temps per deixar en evidència la xusma ultra que només sap embrutar el futbol.

L’altre fet inusual de dissabte va ser la derrota del Liverpool. La desfeta contra el Watford no canvia la percepció que l’equip de Jürgen Kloop és el virtual campió de la Premier League, però sí que serveix per consolidar el fet que els partits no es guanyen abans de jugar-se. Per a mi, i n’estic convençut que per a molts de vosaltres, la pitjor notícia va ser la lesió de Gerard Deulofeu. El bo d’en Gerard va topar amb Van Dijk i es va lesionar al genoll i va haver de marxar del terreny de joc en llitera. No pinta bé. Fins en aquell moment el català era dels millors del seu equip. Fa pocs dies parlàvem del proper partit de la selecció catalana contra Jamaica el pròxim 30 de març. Se’l veia il·lusionat i em va expressar el seu desig de ser convocat després de no haver pogut anar la temporada passada a Girona.

La selecció catalana absoluta podria competir amb garanties en qualsevol campionat. Tenim jugadors de nivell mundial i un futbol consolidat i cobejat. Cal recordar que l’Uruguai és un país d’uns tres milions i mig d’habitants que pot lluir en el seu palmarès dos mundials i un munt de copes Amèrica. Una altra referència podria ser l’Holanda de Cruyff, Van Basten o De Jong. Ara som on som i tenim el país que tenim. Mai ens hem de conformar amb res que no vulguem, però mentre no es compleixen els nostres desitjos tenim un bon motiu per recordar-li al món futbolístic que hi som i existim. De moment, la cita és el dia 30 de març a Lleida. Gerard López i el seu equip de col·laboradors de la Federació Catalana de Futbol ja estem treballant per confeccionar la millor selecció. Esperem que els astres, i els clubs espanyols, s’alineïn en la bona direcció i permetin lliurement als seus jugadors decidir si volen defensar la quadribarrada en el terreny de joc.