Michael Scott no ho faria pitjor

En l’inici del con­fi­na­ment em trobo amb la res­pon­sa­bi­li­tat d’escriure un arti­cle per a L’Espor­tiu. Fa dies que tot està xapat: com­pe­ti­ci­ons, entre­na­ments, rodes de premsa, fut­bol de base... Ales­ho­res, de què podem par­lar els peri­o­dis­tes espor­tius? Doncs de tot del que en tin­guem conei­xe­ment i/o opinió. Com la resta de peri­o­dis­tes. Podria bus­car simi­li­tuds entre el fut­bol i el coro­na­vi­rus, però crec que no fan falta ana­lo­gies per des­criure el que estem vivint.

Soc a casa con­fi­nat per obli­gació i, per part meva i de la meva família, per con­vicció i soli­da­ri­tat amb la situ­ació més greu i angoi­xant que recordo. Tinc 52 anys. En aquests moments, tret del tele­tre­ball que ens tocarà fer cada dia, hem de bus­car mane­res per dis­treure’ns sense sor­tir de casa. En el meu cas per­so­nal, com la de molts de vosal­tres, ha estat la recu­pe­ració de sèries, lli­bres, dis­cos i pel·lícules. A més de noves joies que mai havia tro­bat el moment ni el temps per des­co­brir-les. Durant aquests dos dies he començat la revisió de The Office (versió ame­ri­cana), on Steve Carell inter­preta magis­tral­ment Mic­hael Scott, el patètic res­pon­sa­ble regi­o­nal d’una empresa de venda de paper. The Office és una sèrie cre­ada i diri­gida per Ricky Ger­vais i Step­hen Merc­hant. La sèrie ori­gi­nal és la versió anglesa que va ser emesa per la BBC 2 fa dinou anys.

Mic­hael Scott és un paio molt xiroi que gene­ral­ment intenta empa­tit­zar molt amb la gent i, alhora, demos­trar la seva volun­tat d’agra­dar, tot i que sem­pre l’acaba cagant. A vega­des penso que ell no ho faria pit­jor que els nos­tres diri­gents. Ada Colau és a casa seva, Quim Torra lidera amb sen­tit comú però sense eines per apli­car i Pedro Sánchez va amb el fre de mà per­ma­nent­ment posat. La Comu­ni­tat Euro­pea no hi és ni se l’espera. Amb en Mic­hael tot seria igual de penós però riuríem una bona estona. Som­riure és un dels millors analgèsics que hi ha.

En casos excep­ci­o­nals, líders excep­ci­o­nals. Aquest cop i, per neces­si­tat, aquesta crisi està lide­rada pel per­so­nal sani­tari del ser­vei públic de salut. Tot­hom estarà d’acord que són els nos­tres herois, però, alhora, també ho esta­rem que mol­tes de les per­so­nes que lloen aquests pro­fes­si­o­nals voten par­tits que reta­llen la des­pesa sanitària pública i que sem­pre que poden pri­va­tit­zen deter­mi­nats ser­veis. La sani­tat i l’edu­cació pública són dos dels béns més pre­uats que tenim i la nos­tra obli­gació és defen­sar-los. Ha hagut d’arri­bar una desgràcia per ado­nar-nos-en. És difícil ser con­seqüent davant l’adver­si­tat, però tots ple­gats hauríem de tenir una mica de memòria perquè en aquesta vida tot té un perquè.

D’aquí a quinze dies espero i desitjo poder tor­nar a escriure aquesta con­tra amb una altra pers­pec­tiva i amb el con­ven­ci­ment que el final és a prop. Vaig apro­fi­tar els dar­rers àpats abans del con­fi­na­ment per visi­tar dife­rents res­tau­rants com el Bar­deni, La Gamba de la Costa o el Sato i Tanaka, tots tres a Bar­ce­lona, que és on visc. Quan acabi aquest mal­son hau­rem d’omplir els bars i res­tau­rants del nos­tre país tant per cele­brar que hem vençut el bitxo com per donar un cop de mà a un dels col·lec­tius més afec­tats econòmica­ment per la pandèmia. La fi del con­fi­na­ment ha de ser­vir per tor­nar a la nor­ma­li­tat el més ràpida­ment pos­si­ble.

Con­fio en tor­nar ben aviat a fer ser­vir el hash­tag que tant m’agrada i em fa feliç: #niun­di­a­a­casa. En sor­ti­rem d’aquesta i brin­da­rem per tot. Cui­deu-vos molt i que­deu-vos a casa.