En l’inici del confinament em trobo amb la responsabilitat d’escriure un article per a L’Esportiu. Fa dies que tot està xapat: competicions, entrenaments, rodes de premsa, futbol de base... Aleshores, de què podem parlar els periodistes esportius? Doncs de tot del que en tinguem coneixement i/o opinió. Com la resta de periodistes. Podria buscar similituds entre el futbol i el coronavirus, però crec que no fan falta analogies per descriure el que estem vivint.

Soc a casa confinat per obligació i, per part meva i de la meva família, per convicció i solidaritat amb la situació més greu i angoixant que recordo. Tinc 52 anys. En aquests moments, tret del teletreball que ens tocarà fer cada dia, hem de buscar maneres per distreure’ns sense sortir de casa. En el meu cas personal, com la de molts de vosaltres, ha estat la recuperació de sèries, llibres, discos i pel·lícules. A més de noves joies que mai havia trobat el moment ni el temps per descobrir-les. Durant aquests dos dies he començat la revisió de The Office (versió americana), on Steve Carell interpreta magistralment Michael Scott, el patètic responsable regional d’una empresa de venda de paper. The Office és una sèrie creada i dirigida per Ricky Gervais i Stephen Merchant. La sèrie original és la versió anglesa que va ser emesa per la BBC 2 fa dinou anys.

Michael Scott és un paio molt xiroi que generalment intenta empatitzar molt amb la gent i, alhora, demostrar la seva voluntat d’agradar, tot i que sempre l’acaba cagant. A vegades penso que ell no ho faria pitjor que els nostres dirigents. Ada Colau és a casa seva, Quim Torra lidera amb sentit comú però sense eines per aplicar i Pedro Sánchez va amb el fre de mà permanentment posat. La Comunitat Europea no hi és ni se l’espera. Amb en Michael tot seria igual de penós però riuríem una bona estona. Somriure és un dels millors analgèsics que hi ha.

En casos excepcionals, líders excepcionals. Aquest cop i, per necessitat, aquesta crisi està liderada pel personal sanitari del servei públic de salut. Tothom estarà d’acord que són els nostres herois, però, alhora, també ho estarem que moltes de les persones que lloen aquests professionals voten partits que retallen la despesa sanitària pública i que sempre que poden privatitzen determinats serveis. La sanitat i l’educació pública són dos dels béns més preuats que tenim i la nostra obligació és defensar-los. Ha hagut d’arribar una desgràcia per adonar-nos-en. És difícil ser conseqüent davant l’adversitat, però tots plegats hauríem de tenir una mica de memòria perquè en aquesta vida tot té un perquè.

D’aquí a quinze dies espero i desitjo poder tornar a escriure aquesta contra amb una altra perspectiva i amb el convenciment que el final és a prop. Vaig aprofitar els darrers àpats abans del confinament per visitar diferents restaurants com el Bardeni, La Gamba de la Costa o el Sato i Tanaka, tots tres a Barcelona, que és on visc. Quan acabi aquest malson haurem d’omplir els bars i restaurants del nostre país tant per celebrar que hem vençut el bitxo com per donar un cop de mà a un dels col·lectius més afectats econòmicament per la pandèmia. La fi del confinament ha de servir per tornar a la normalitat el més ràpidament possible.

Confio en tornar ben aviat a fer servir el hashtag que tant m’agrada i em fa feliç: #niundiaacasa. En sortirem d’aquesta i brindarem per tot. Cuideu-vos molt i quedeu-vos a casa.