Un espor­tista fa públic quina és la seva ori­en­tació sexual. Per ser pre­ci­sos, explica que no és hete­ro­se­xual. I és notícia i mereix grans titu­lars quan no hau­ria de ser-ne ni en el cas d’un espor­tista ni en cap altre. A més, tot s’ampli­fica perquè és un home. Ben mirat no hi hau­ria d’haver cap neces­si­tat de donar detalls que afec­ten a la pri­va­ci­tat de cadascú. Però la rea­li­tat és molt dife­rent i, sobre­tot, extra­or­dinària­ment diversa i com­plexa. En l’entorn pro­per, no té la mateixa rebuda una infor­mació d’aques­tes carac­terísti­ques a Austràlia que a Rússia, Tur­quia o en segons quins ter­ri­to­ris de l’Estat espa­nyol sociològica­ment anco­rats en èpoques obs­cu­res. Però el fet és que l’aus­tralià Josh Cava­llo, que juga a pri­mera divisió a l’Ade­laide Uni­ted, és el pri­mer fut­bo­lista d’alt nivell que fa el pas. No és el pri­mer espor­tista pro­fes­si­o­nal que fa públic que és homo­se­xual, però sí el pri­mer fut­bo­lista, una dada que no pot ser casual i que també mereix una reflexió sobre l’endar­re­ri­ment en la posada al dia d’alguns com­por­ta­ments que encara s’exhi­bei­xen en l’entorn del fut­bol. Només cal parar l’ore­lla a les gra­des de la majo­ria d’esta­dis de LaLiga o fer recompte dels inci­dents vio­lents que no s’atu­ren a França.

Cava­llo deu tenir un entorn favo­ra­ble, però això no treu valor al seu gest. Si algú ha de ser el pri­mer de fer el pas per nor­ma­lit­zar d’una vegada aquesta situ­ació, no cal que sigui un heroi que s’hagi d’enfron­tar tot seguit a un drama en cada camp que tre­pitgi. Tam­poc s’ha de pas­sar per alt la seva edat. Cava­llo només té 21 anys, no és un juga­dor a punt de reti­rar-se a qui li importés poc sen­tir segons què en qua­tre par­tits que li que­des­sin per jugar. Té tota una vida espor­tiva a davant.

L’exem­ple de Cava­llo no és l’únic però sí mino­ri­tari en extrem. Als Jocs de Tòquio, el sal­ta­dor de tram­polí Tom Daley va mos­trar-se’n orgullós després de ser campió olímpic. Però és anglès, un entorn també res­pectuós amb les lli­ber­tats per­so­nals. El por­tal Outs­ports, dedi­cat a l’esport LGTBI, ha fet recompte i li sur­ten 185 espor­tis­tes ober­ta­ment no hete­ro­se­xu­als en la cita olímpica. Segons aquest mitjà, 57 d’aquests 185 espor­tis­tes van acon­se­guir meda­lla, bé en com­pe­tició indi­vi­dual o per equips. Doncs dels 57, només tres dis­pu­ta­ven com­pe­tició mas­cu­lina.

La con­clusió és òbvia: l’estigma de la diver­si­tat sexual en homes és extra­or­dinària­ment supe­rior que en dones, i la cur­siva és per sal­var la sim­pli­fi­cació que implica aquesta clas­si­fi­cació binària. Soci­al­ment la diver­si­tat sexual de les espor­tis­tes con­ti­nua sense estar ple­na­ment nor­ma­lit­zada, però en aquest procés va mol­tes pas­ses a davant que en dels espor­tis­tes, que con­ti­nuen massa cas­ti­gats amb l’eti­queta dels atri­buts mas­cu­lins per­duts en cas que deci­dei­xin fer pública la seva con­dició.

Josh Cava­llo ha fet un pas, petit però relle­vant, noti­ci­a­ble per insòlit. N’han de venir més, molts més, perquè un dia no se n’hagi de par­lar.