Editorial

L’EDITORIAL

L’esplèndida normalitat del futbol de Catalunya

L’alter­nança de cicles gua­nya­dors i fases de sequera de títols hau­ria de ser­vir perquè el segui­dor valorés com toca l’asso­li­ment d’èxits. Però per a la con­dició humana és tan fàcil acos­tu­mar-se al que és bo com lamen­tar-se quan les vaques són magres. Ahir, la Fede­ració Cata­lana de Fut­bol va cele­brar la Gala de les Estre­lles, una festa de final d’any que ser­veix per pre­miar els més des­ta­cats del fut­bol i el fut­bol sala de Cata­lu­nya. D’un país petit que no arriba als 8 mili­ons de ciu­ta­dans, capat econòmica­ment per la sub­ju­gació a un estat que més que defen­sar-lo, el per­se­gueix en ele­ments nucle­ars com la llen­gua, l’empo­breix i l’espo­lia. Però aquest no és el tema d’avui.

Els millors fut­bo­lis­tes cata­lans del 2021 són Alèxia Pute­llas i Gerard Moreno. Amb Alèxia cor­rem el risc que ens passi el que es des­cri­via més amunt: que de tant de veure-la reco­llir pre­mis ho aca­bem nor­ma­lit­zant. I no, no és nor­mal, no pot ser de cap manera un estàndard que els millors cata­lans del 2021 siguin la millor juga­dora del món (Pilota d’Or, The Best... en el cas d’Alèxia) i un dels nomi­nats a la Pilota d’Or i autor de 30 gols, en el cas de Gerard Moreno.

No ho podem nor­ma­lit­zar perquè, si per­dem la pers­pec­tiva, serà quan no gua­nyar sem­pre i no ser sem­pre els millors cau­sarà frus­tració. Com no s’ha repe­tit més que el podi de Pilota d’Or 2010 (Messi, Xavi i Ini­esta) sigui del plan­ter d’un mateix club, és com­pli­cat ima­gi­nar una altra Gala de les Estre­lles amb una Pilota d’Or i un fina­lista.

Els resul­tats del 2021, a banda de reforçar l’auto­es­tima espor­tiva del país, només poden tenir un efecte: vali­dar i reforçar les polítiques i estratègies de for­mació que han carac­te­rit­zat el tei­xit espor­tiu català en les últi­mes dècades. A nivell fut­bolístic és clar: no només hi ha el Barça, l’Espa­nyol, la Damm, el Cor­nellà, el Saba­dell, el Girona... són mul­ti­tud de clubs que ali­men­ten la piràmide fut­bolística cata­lana a la qual els grans clubs d’elit –fins i tot no cata­lans– aca­ben de donar sen­tit. La qua­li­tat es pot obte­nir de la quan­ti­tat i del tre­ball estruc­tu­rat i ben ori­en­tat. Com que de la demo­gra­fia de Cata­lu­nya no se’n pot espe­rar quan­ti­tat, és la cate­go­ria dels for­ma­dors i el nivell de la for­mació els que pro­du­ei­xen resul­tats, i no tan sols en el fut­bol, tot i que és l’esport que ara ens ocupa.

En clau blau­grana, el 2021 haurà estat un any de con­tras­tos, però jus­ta­ment l’esclat impa­ra­ble de l’equip femení –lide­rat per mol­tes juga­do­res i entre­na­dors for­mats a Cata­lu­nya– en con­tra­po­sició a com el mas­culí ha tocat fons il·lus­tren que el camí de la for­mació con­ti­nua sent molt vàlid –si no l’ideal– a mitjà ter­mini, com a mínim en el fut­bol.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)