Mirar el futbol en família sempre és il·lusionant. De veure’l amb ronda de cerveses a cada gol amb els amics o, anys més tard, d’aclucar els ulls al sofà, compartir la vida i el futbol amb els de casa és un regal.

Fins que els fills criden més que tots els argentins del Lusail Stadium. A mesura que avança el partit, salten al sofà com hooligans i cauen coces i trepitjades lluny de la meva òrbita. Cansat de ni sentir els comentaris televisius (em sembla que tampoc em perdo res), intervé el meu VAR patern: “Tu, a una punta! Tu, a l’altra! Tu, et pots quedar al sofà. Silenci tres minuts!” Però la petita ploriqueja. Aviat, brama. La final no m’espera, però la dutxo perquè no pot més. L’enviem al llit, però, oh, miracle!, ens reclama perquè li cau la pipa. Al menjador, la festa no s’atura: els petits criden amb els gols i amb tot el que diuen, no s’estan quiets, la gran em demana vuitanta vegades si l’equip que guanyi tindrà la copa en propietat, algú pregunta si Messi és esquerrà… Què pot sortir malament amb criatures exaltades? A casa, la final em fa ser un feix de nervis. No sé on soc ni qui juga. Sort que és cada quatre anys.

Avui, era un dia assenyalat. No per la final, sinó pel futur del Bàsquet Girona. Guanyar el Casademont Saragossa és obligatori. Miro el mòbil i comencem apallissant. Això no es pot escapar. Però, perdut per la vall del Llémena, no m’arriba la cobertura. El mòbil va pensant i jo em desespero. En una clariana, descobreixo que l’avantatge s’està reduint. Apareixen els fantasmes de Fontajau al meu cap i perdre’m pel bosc no m’importa tant com el resultat. El directe és tragèdia quan el Casademont va guanyant. Viure un partit en la imaginació és duríssim. No saps res, i només deixes que la part dramàtica del cervell maquini: “Ja hi som com l’últim partit. No hi ha manera. A qui guanyarem? Som una banda. Quin desastre!” L’excursió és només el resultat que vaig actualitzant. 65-65. I, a partir d’aquí, no ho entenc, però qui va anotant punts és el Girona i cada cop més, i més, i victòria!

Tremendament content i alleugerit, la final del mundial és el segon plat. Amb el bàsquet hem fet el diumenge i que sigui el que Déu vulgui, perquè el partit em provoca un cúmul de sentiments contradictoris. Anar amb ningú és impossible. Que guanyi Messi, només ell sol. Si jugués amb el Barça, no dubtaria pas, però ara estic fet un garbuix. A sobre, la que havia vaticinat en últim article com una final adotzenada (per prudència, després d’escriure la frase “guanyarà Argentina o França 1 a 0 i de penal” la vaig esborrar abans d’enviar-lo) es converteix en un partit trepidant fins a l’últim segon, amb girs de guió volcànics com ha de tenir tot partit bestial. Sobretot, com fet exprés per a l’aficionat assedegat d’història: la final és la posada en escena del traspàs generacional entre l’adeu de Messi per la porta que el condueix directe a l’Olimp i el present Mbappé, capaç d’aniquilar sense aparèixer durant vuitanta minuts. En definitiva, una punyalada al meu Que s’acabi el mundial! , perquè Messi és blaugrana, Messi es mereix deixar feliç el futbol i em fa il·lusió que Messi, malgrat que ni a Argentina ni a França les volia campiones, sàpiga que, ara potser sí, és ja el més gran de tots els temps. Em fa pena que s’acabi el mundial. No per Qatar, sinó per mirar més partits en família i per totes les històries humanes que embolcallen la pilota i fan que el futbol sigui fascinant.