En una jor­nada de rei­vin­di­cació encara necessària, l’esport no es pot que­dar de braços ple­gats. Ben al con­trari, com a pilar de la soci­e­tat, n’ha de ser motor. Tro­bem en l’esport exem­ples clars i pro­pers dels avenços que s’han anat fent cap a la igual­tat i con­tra la dis­cri­mi­nació de gènere, però també ens ser­vei­xen per cons­ta­tar que queda un llarg camí per recórrer. Haver pro­gres­sat no vol dir, ni de bon tros, haver arri­bat on s’ha d’arri­bar. Veníem de molt avall, de molt enrere, i faran falta anys, mesu­res, polítiques, diners, sen­si­bi­li­tat, sen­tit comú i res­pon­sa­bi­li­tat per cor­re­gir-ho.

En el fut­bol, l’esport amb més segui­ment a casa nos­tra, el Barça s’ha con­ver­tit en un feno­men d’impacte i ha con­tribuït a millo­res molt necessàries, però la pro­fes­si­o­na­lit­zació de la lliga és encara lluny de les expec­ta­ti­ves. I el greu embo­lic amb la fede­ració espa­nyola i la seva cla­mo­rosa inacció no és tam­poc l’únic caos que hi ha en selec­ci­ons que no han resolt rei­vin­di­ca­ci­ons de les juga­do­res a pocs mesos del mun­dial.

Seria injust i des­me­su­rat que­dar-se en el fut­bol, però el refe­rent mun­dial en què s’ha con­ver­tit Alèxia Pute­llas, capaç de col·lec­ci­o­nar títols indi­vi­du­als de pri­mer nivell tot i estar lesi­o­nada, és una altra bona notícia perquè pre­ci­sa­ment gene­rar refe­rents en què la mai­nada s’emmi­ra­lli és una de les vies més efec­ti­ves per al crei­xe­ment de l’esport femení. Que un nen o una nena es fixin com a model la tra­jectòria de Laia Palau, Mireia Bel­monte, Aitana Bon­matí o Laia Sanz és efec­tiu per aju­dar, amb natu­ra­li­tat, a superar desi­gual­tats que no tenen raó de ser. De res­pon­sa­bi­li­tat, n’hi ha per a tot­hom. Clubs, fede­ra­ci­ons i orga­nis­mes espor­tius han de vet­llar per anar igua­lant la retri­bució i els incen­tius entre homes i dones, a par­tir, en molts casos, de la pro­fes­si­o­na­lit­zació de les com­pe­ti­ci­ons, clau per gene­rar els ingres­sos que fan falta. Les ins­ti­tu­ci­ons hi han d’aju­dar, i els mit­jans de comu­ni­cació també hi tenim el nos­tre paper. I no pas només el 8-M. És feina de cada dia.