Es flairava que seria un diumenge especial a l’Estadi Johan Cruyff. Sota un sol més propi de la primavera que de finals d’hivern, el Barça tornava a casa un mes després de l’última vegada. Un diumenge festiu. Les The Best oferien el premi a l’afició i a la convocatòria hi havia dos noms que la gent esperava amb candeletes un cop superades les seves lesions: Jana Fernández, inactiva durant l’últim any, i Caroline Graham Hansen, una jugadora essencial en aquest Barça; la futbolista més desequilibrant quan agafa la pilota i comença a córrer per la banda. Desbordament, regats, velocitat, definició. Qualitat que desprèn per cada porus de la pell. Decisiva en el triplet del 2021 –amb gol a Göteborg inclòs– i una de les grans armes del curs passat, amb una obra d’art al Camp Nou contra el Wolfsburg per encarrilar el pas a la final de Torí, Graham Hansen és un argument de pes per conquerir la Champions, si està al 100%.

Malgrat tot això, però, la noruega és la gran oblidada en els premis individuals. No ocupa podis. De fet, ni tan sols forma part de la llista de candidates a reconeixements com ara la Pilota d’Or. Absent el 2021 i el 2022, Hansen sempre deixa clar que això no li importa. Ella només pensa en el bé de l’equip. Un equip pel qual es deixa la pell. Repeteix a cada publicació a les xarxes que ella és culer. És una més de tota la família barcelonista, que diumenge tenia ganes de tornar-la a gaudir. Perquè l’afició no l’havia oblidat. Recordava cada moviment, cada retall i cada jugada marca de la casa que ha regalat des que va aterrar a Barcelona. Però sí que l’havia enyorat molt. Quatre mesos llargs d’espera i 21 partits d’absència –14 de lliga, 4 de Champions, 2 de supercopa i 1 de copa–. Des d’aquelles llàgrimes a Malmö, fins al minut 65 del duel contra el Vila-real, quan va substituir Pina. El Johan Cruyff la va ovacionar i ella va tornar els aplaudiments amb un somriure tímid. Una timidesa lluny de l’atreviment que ensenya a la gespa.