En una jornada de reivindicació encara necessària, l’esport no es pot quedar de braços plegats. Ben al contrari, com a pilar de la societat, n’ha de ser motor. Trobem en l’esport exemples clars i propers dels avenços que s’han anat fent cap a la igualtat i contra la discriminació de gènere, però també ens serveixen per constatar que queda un llarg camí per recórrer. Haver progressat no vol dir, ni de bon tros, haver arribat on s’ha d’arribar. Veníem de molt avall, de molt enrere, i faran falta anys, mesures, polítiques, diners, sensibilitat, sentit comú i responsabilitat per corregir-ho.

En el futbol, l’esport amb més seguiment a casa nostra, el Barça s’ha convertit en un fenomen d’impacte i ha contribuït a millores molt necessàries, però la professionalització de la lliga és encara lluny de les expectatives. I el greu embolic amb la federació espanyola i la seva clamorosa inacció no és tampoc l’únic caos que hi ha en seleccions que no han resolt reivindicacions de les jugadores a pocs mesos del mundial.

Seria injust i desmesurat quedar-se en el futbol, però el referent mundial en què s’ha convertit Alèxia Putellas, capaç de col·leccionar títols individuals de primer nivell tot i estar lesionada, és una altra bona notícia perquè precisament generar referents en què la mainada s’emmiralli és una de les vies més efectives per al creixement de l’esport femení. Que un nen o una nena es fixin com a model la trajectòria de Laia Palau, Mireia Belmonte, Aitana Bonmatí o Laia Sanz és efectiu per ajudar, amb naturalitat, a superar desigualtats que no tenen raó de ser. De responsabilitat, n’hi ha per a tothom. Clubs, federacions i organismes esportius han de vetllar per anar igualant la retribució i els incentius entre homes i dones, a partir, en molts casos, de la professionalització de les competicions, clau per generar els ingressos que fan falta. Les institucions hi han d’ajudar, i els mitjans de comunicació també hi tenim el nostre paper. I no pas només el 8-M. És feina de cada dia.