Les imat­ges fan fere­dat. Una cor­rua d’alpi­nis­tes que esca­len el K2 pas­sen lite­ral­ment per sobre d’un por­ta­dor que jau mori­bund just al cone­gut com Coll d’Ampo­lla, un flan­queig molt deli­cat de l’ascensió, situat a 8.200 metres d’alti­tud, que tran­sita per sota d’una rimaia de gel. Amb una indi­ferència que resulta ofen­siva, els alpi­nis­tes –ara amb una cama, ara amb l’altra– sal­ten per sobre de Moham­mad Has­san, que és com es deia el por­ta­dor, i con­ti­nuen el seu camí cap a la glòria. Segons diver­sos tes­ti­mo­nis, Has­san havia cai­gut uns metres col­pe­jat per una petita allau quan tra­ves­sava el Coll d’Ampo­lla. Va que­dar pen­jat de caps per avall, lli­gat a la corda fixa i mal­fe­rit. No va ser fins al cap d’una hora que Halung Dorchi Sherpa, guia d’una altra empresa, i un ope­ra­dor de càmera de l’expe­dició de la noru­ega Kris­tin Harila el van poder remun­tar a força de braços i retor­nar-lo a la ruta. Era el 27 de juliol pas­sat, dia en què més d’un cen­te­nar d’alpi­nis­tes van fer cim a la segona mun­ta­nya més alta del món. Ester­niat i amb la màscara d’oxi­gen tren­cada, Has­san va ago­nit­zar durant tres hores men­tre veia des­fi­lar per sobre seu els alpi­nis­tes que es diri­gien al cim. Fins que va pas­sar avall.

Algun cop he escrit que a la mun­ta­nya s’ampli­fi­quen els com­por­ta­ments que tenim a la terra baixa. Tant els posi­tius com els nega­tius. I en aquest cas l’ego­isme i la falta d’empa­tia van arri­bar a cotes màximes encar­nats en uns alpi­nis­tes que, entre cella i cella, només hi tenien una cosa: fer el cim. Hi ha dues con­si­de­ra­ci­ons que cal tenir en compte. Pri­mer: els valors ètics més bàsics no es poden enten­dre de la mateixa manera a l’alta mun­ta­nya i en situ­a­ci­ons de perill; una acti­tud cen­su­ra­ble en la nos­tra rutina diària pot ser del tot com­pren­si­ble a més de 8.000 metres. Segon: les pos­si­bi­li­tats de res­ca­tar Moham­mad Has­san i sal­var-li la vida eren pràcti­ca­ment nul·les. El lloc on es va pro­duir l’acci­dent, a gran alti­tud i d’alta difi­cul­tat tècnica, era el pit­jor per orga­nit­zar-hi una ope­ració de res­cat amb èxit. El deure, però, era inten­tar-ho. I això no va pas­sar. Ningú va moure ni un dit. Per als alpi­nis­tes que pas­sa­ven per sobre de Moham­mad Has­san era molt més valuós fer cim i tor­nar a casa per expli­car-ho que no pas la vida d’aquell por­ta­dor.

Una pre­gunta em ve al cap. Què hau­ria pas­sat si l’acci­den­tat, en comp­tes de ser un pobre por­ta­dor pakis­tanès, hagués estat un alpi­nista occi­den­tal? Ja us la res­ponc jo mateix. S’hau­ria fet mans i mànigues per inten­tar sal­var-li la vida en comp­tes de dei­xar-lo al mig de la ruta com un gos sarnós. Molts cops he lle­git com s’ha fet l’impos­si­ble per res­ca­tar alpi­nis­tes del pri­mer món en perill, a vega­des sense èxit. Les expe­di­ci­ons, agències, fede­ra­ci­ons i ambai­xa­des no han estal­viat mit­jans per sal­var la vida d’alpi­nis­tes del pri­mer món en difi­cul­tats. I molts col·legues han posat en risc fins i tot la seva pròpia vida per sal­var-ne una altra, a vega­des sense ni conèixer l’acci­den­tat per­so­nal­ment. Has­san, en canvi, no va merèixer aquesta con­si­de­ració. En un vídeo fil­mat per un altre guia se’l veu esti­rat sobre la neu, men­tre diver­sos alpi­nis­tes el dei­xen enrere amb total indi­ferència. Només una per­sona està atu­rada a la seva altura, sem­bla que per par­lar-hi i aten­dre’l. És el mínim que es pot espe­rar en aquesta situ­ació. Pot­ser ja no se li podia sal­var la vida, però, en la mesura que les con­di­ci­ons ho per­me­tes­sin, calia atu­rar-se, par­lar amb ell, aga­far-li la mà, pre­gun­tar-li per la seva família i acom­pa­nyar-lo fins al final. I sí, Moham­mad Has­san tenia família: una dona, tres fills i una mare per qui havia assu­mit més res­pon­sa­bi­li­tats en aquesta expe­dició. Volia gua­nyar més diners per poder pagar-li el trac­ta­ment d’una malal­tia.