Ahir al matí va visi­tar l’àvia al pis fami­liar d’Alcalá de Hena­res, al car­rer major, just al cos­tat de les escul­tu­res del Qui­xot i Sancho, on el petit Nac­hete va créixer amb els seus cosins men­tre somi­ava a ser Hierro, Sanchís, o fill de l’Emi­lio Aragón a Médico de fami­lia. És un bon xicot, no estu­di­ava però mai por­tava pro­ble­mes, i si el del Gerona va fugir en ambulància és que alguna cosa havia pas­sat, perquè ja conei­xem en Nac­hito, diu l’àvia men­tre treu el ver­mut a la taula des d’on escol­ten les aven­tu­res fut­bolísti­ques del net pre­di­lecte, el nos­tre Nacho no envia la gent a la clínica si no hi ha un motiu de pes. Tot­hom afirma la sentència amb gest dis­ci­pli­nari i donen espai a un silenci tren­cat pel cosí per­dut que suplica una engruna de pros­pe­ri­tat: Avui és pri­mer d’octu­bre, i mira, ja va bé que repar­tis­sis una hòstia com a home­natge, llàstima que vas des­tros­sar el murcià. Tots riuen molt però l’Igna­cio menys pel seu càrrec de fun­ci­o­nari esta­tal: és el capità del Madrid, i des de lla­vors, ha dei­xat d’escol­tar Extre­mo­duro per ballar a ritme de Fran Perea.

Així doncs, després de com­par­tir un parell d’hores amb el seu cer­cle íntim, surt de nou al car­rer de la seva infància, dona cinc euros a un cap­taire amb aspecte d’Alonso Qui­jano, entra a l’església on va fer la comunió per peto­ne­jar els peus d’una estàtua sense nom, i es diri­geix a la Plaça Cer­van­tes amb la camisa neta de sang per fer el pas­seig domi­ni­cal. Allà com­pra un glo­bus de la Lady­bug als seus fills, i quan a un se li escapa de les mans, fa un salt d’heroi per sal­va­guar­dar la feli­ci­tat dels seus. En Nacho és un encant d’home, el pare, el marit, el capità, el mas­cle serè que si en algun moment pot haver mos­trat un mínim d’agres­si­vi­tat fou en nom de la noblesa sos­tin­guda en el braçalet del seu club.

Final­ment, quan puja al cotxe per tor­nar a casa, agafa el tiquet de la zona blava que a pesar de ser diu­menge ha pagat igual­ment, i el regala a la família del Seat Alham­bra mig des­tros­sat que està espe­rant per ocu­par el pàrquing. Sem­pre ho fa, i quan torna de nou a dins el seu vehi­cle explica als fills la neces­si­tat de com­par­tir el benes­tar amb els pobres, i en aquest moment, en dir pobres, aixeca el peu i el deixa esti­rat per aixa­far l’acce­le­ra­dor amb la fer­mesa de qui trenca una cama pel sim­ple gust de tren­car-la: les bones obres d’en Nac­hete mai tenen fi.