El Girona camina amb pas ferm en aquest inici de campionat i, fins i tot, va poder tastar durant només dues nits –massa efímer per al meu gust– el lideratge de la taula. Essent primers en la lliga i amb els ulls del món del futbol posats en un club petit molt diferent del Barça i el Madrid, acostumats a canviar-se les dues primeres posicions de la taula amb permís de l’Atlético, un convidat d’excepció en els darrers anys amb el Cholo Simeone, des de Madrid, com era d’esperar, tothom es preguntava pels secrets del club a dins i fora del camp. I quan comprovaven que el City Football Group n’era el màxim accionista, relacionar el Girona amb Guardiola –li tenen molta tírria– i els clubs estat era la fórmula més fàcil –al seu cap– per treure mèrit a la gestió que fan del dia a dia Míchel Sánchez, al vestidor, i Quique Cárcel i els seus, als despatxos. Que el City té poder de decisió i que és una branca important que sosté el club, és una evidència. Que mira de potenciar les seves apostes esportives per foguejar els joves jugadors als clubs que posseeix i fer-los tornar al City o bé vendre’ls al millor postor, també és evident, i fins i tot comprensible en l’anomenat negoci del futbol. Ara bé, sintetitzar el projecte del Girona dels darrers anys amb el City no és just. Sense anar més lluny perquè les apostes en forma de cessió al club blanc-i-vermell han sortit malament en la majoria de les ocasions. Tampoc hi ha patrocinis estranys ni injeccions de capital que hagin aixecat alarmes.