La impactant portada de L’Équipe és prou explícita. Pel títol, “El fàstic i la vergonya”, i per la imatge, la cara plena de sang de l’entrenador de l’Olympique de Lió, Fabio Grosso. Dotze punts de sutura a la cella és el resultat de l’apedregada –de fet, més amb llaunes de cervesa que amb pedres– al bus de l’equip quan arribava al Vélodrome per disputar el partit contra l’Olympique de Marsella, que es va acabar suspenent. Un altre capítol de violència repugnant relacionada amb el futbol francès i amb l’OM, que n’acumula uns quants. L’espiral de violència a l’Estat francès no és ni de bon tros exclusiva –ni culpa– de l’esport, però també és innegable que hi està trobant una via per escampar-se. Com és habitual, després dels incidents, tot són presses a exigir conseqüències dures. El ministre de l’Interior francès va demanar ahir presó per als que van atacar l’autobús i, a més de defensar que hi havia un dispositiu de mig miler de policies preparat, va parlar també de sancions esportives, relacionant-hi d’aquesta manera els clubs. La connivència d’alguns dirigents amb els grups radicals hauria de ser castigada amb severitat. Ningú pot defugir responsabilitats, tampoc les autoritats polítiques i policials, que tenen motius per preocupar-se a nou mesos dels Jocs Olímpics de París.

Tampoc és que hi hagi incidents només a França. El mateix dia de l’atac impresentable a l’autobús de l’Olympique de Lió, corrien unes imatges que feien feredat d’una batalla campal a Sevilla entre radicals del Betis i l’Osasuna. No és el primer episodi ni el segon entre grups ultres que se citen, com qui queda per fer un cafè, però per repartir llenya, amb l’excusa dels partits de la lliga espanyola. I què passa? Show must go on. Si no hi ha morts, el futbol no s’atura. Potser hauríem de començar per aquí. Hi ha hagut violència? No es juga.

Més a prop, sense cap voluntat d’equiparar-ho però també aquesta mateixa jornada, el Girona va condemnar en un comunicat amb un títol prou explícit (“La violència no té cabuda a Montilivi”) uns incidents a la graderia entre membres del Jovent Gironí i altres aficionats blanc-i-vermells. El mateix grup jove –algun membre del qual va respondre amb cops de puny el fet que els foradessin una lona de plàstic que havien instal·lat per rebre l’equip que tant està enamorant– va fer autocrítica i va instar a trobar solucions. Deures per al Girona, que no ho té fàcil per les limitacions de l’estadi però que ha de resoldre la ubicació dels aficionats amb més ganes d’animar amb càntics l’equip. La premissa és clara. Tots els seguidors blanc-i-vermells s’han de sentir còmodes, respectats i sobretot segurs, amb la necessitat que el capítol fosc viscut divendres no s’ennegreixi encara més.

Hi ha graus de violència. La radical fa repulsa i causa terror. Però n’hi ha de més suaus, contra les quals també hem de lluitar. Encara que sigui només dialèctica. Et pots sentir amenaçat amb una mirada. Te’n vas amb la mainada a un espectacle esportiu, la mires de tranquil·litzar davant segons quines actituds de determinades persones, encara que vagin amb la mateixa samarreta, i ets el primer cohibit pel que et puguin dir o fer. Fàstic, vergonya i por. Hi sobra tot. Tolerància zero amb la violència en l’esport. Tota.