Arribats a aquest punt, al capdavant de les lligues més importants d’Europa ja no hi ha sorpreses, tots són vells coneguts. El City és el líder de la Premier; el Bayer Leverkusen, de la Bundesliga; el PSG, de la Ligue 1; l’Inter, de la Serie A, i el PSV, de l’Eredivise. L’únic líder nou, sense renom a Europa, és el Girona FC.

El Girona té el tretzè límit salarial de la lliga, cosa que vol dir que hi ha dotze equips que poden gastar més en jugadors. I juga tan bé, tan a l’atac i de manera tan divertida que agrada a qualsevol aficionat al futbol amb gust. No només això, sinó que, com els bons llibres i les bones pel·lícules, com més en saps –en aquest cas, de futbol–, més en disfrutes.

Tenim un onze força clar, amb alguna petita variació, i també sabem qui sortirà de la banqueta. Sempre acaben jugant els mateixos, cosa ben normal, perquè no tenim una plantilla gaire àmplia, i, a més, guanyem i ens mantenim líders. Per què caldria canviar-ho?

Si arribem amb cinc o sis jugadors a l’àrea en cada jugada, és difícil que un o altre no pugui rematar la centrada. Però això vol dir que, a més d’arribar, després cal tornar a la posició defensiva. Una vegada i una altra. El ritme físic, la intensitat i la pressió són trets d’identitat del joc del Girona. I això té un desgast físic evident. La gran pregunta, la més important, és si podrem mantenir aquest ritme durant tota la temporada.

I em sembla que l’obstacle principal per aguantar el ritme en la lliga és la copa, de la qual avui se sorteja la segona fase. En la primera, vam superar in extremis el San Roque de Lepe. Ja veurem contra qui ens toca ara, però sigui qui sigui cal separar el gra de la palla, i el gra és la lliga i la palla, la copa.

Un dels arguments a favor de disputar la copa és que la poden jugar els que en la lliga són suplents i així tenir tots els jugadors endollats i a punt. Però aquest argument és fals. Ja en aquestes fases primerenques no juguen només els suplents. De fet, a Lepe van jugar d’entrada jugadors titulars en la lliga, com Miguel, Arnau i Tsygankov. I també van ser titulars d’altres que en la lliga surten des de la banqueta com Stuani, Portu i Valery. Però és que a més van acabar jugant altres titulars habituals en la lliga com Dovbyk, Savio, Iván Martin i Yan Couto.

Som a principis de temporada, tothom té ganes de jugar i poden aguantar el ritme. Cert. Però què passarà quan arribem a mitja temporada i –tant de bo m’equivoqui– les cames pesin i potser hi hagi alguna lesió?

Se’m pot dir: doncs juguem la copa amb els suplents i si cal recorrem al B. Però no és tan fàcil. Si arribem a vuitens o a quarts i ens toca jugar contra algun equip gran, qui no voldrà disputar aquell partit? A qui no li faria gràcia jugar una eliminatòria contra el Barça, el Madrid, l’Athletic Club o algun altre equip llaminer?

De tot això, en tenim un record recent el curs 2018/19, el del descens. En la copa ens vam enfrontar amb l’Atlético a vuitens i amb el Real Madrid a quarts. Aquells quatre partits (més tots els que ja havíem disputat en la copa) no van ser l’únic motiu, però sí el més important, perquè acabéssim baixant.

És el primer cop que som tan amunt. Competim amb equips que juguen competició europea i nosaltres no, i ho hem d’aprofitar. Centrem-nos en la lliga. Si només juguem el cap de setmana, podem mantenir el cicle de partit, recuperació, entrenament i preparació per al següent partit, tant físicament com mentalment. No estirem més el braç que la màniga i mirem de disputar els llocs de dalt de la lliga tant com puguem, que serà més del que molts voldrien.