No recordo quin alpi­nista em va dir que en una expe­dició pri­ma­ve­ral a un vuit­mil no s’hi passa tanta fred com pot sem­blar. Asse­gu­rava que durant una quarta part de l’ascensió, que de mit­jana pot durar unes qua­tre set­ma­nes, la fred se’t cala als ossos, però que la resta del temps la sen­sació és prou con­for­ta­ble gràcies a la roba tècnica d’alta gamma que es fabrica actu­al­ment. La fred, a mun­ta­nya, és molt punye­tera. Pot pro­vo­car con­ge­la­ci­ons i, en el pit­jor dels casos, hipotèrmia i la mort. En pocs minuts, un alpi­nista pot pas­sar de suar com un porc durant els últims metres d’una esca­lada a tre­mo­lar com una fulla seca perquè al cim l’ha enxam­pat un cop d’aire mal­pa­rit i no s’ha pro­te­git a temps amb una peça de roba d’aques­tes equi­pa­des amb mem­bra­nes anti­vent i anti­pluja.

Si fer hima­la­isme a la pri­ma­vera ja com­porta uns ris­cos per la pos­si­bi­li­tat de patir con­ge­la­ci­ons, ja no us dic res quan l’expe­dició té lloc a l’hivern. Ales­ho­res la fred, jun­ta­ment amb la pos­si­bi­li­tat més alta que faci mal temps, es con­ver­teix en un obs­ta­cle molt més gros que com­plica encara més l’ascensió a un vuit­mil. Per això tan poques expe­di­ci­ons s’aven­tu­ren a esca­lar les mun­ta­nyes més altes del món durant l’hivern. Els millors en la matèria han estat els polo­ne­sos, com ja vam res­se­nyar fa un temps en aquest mateix espai. Durant els vui­tanta, una gene­ració esplen­do­rosa d’alpi­nis­tes polo­ne­sos van fer història en esca­lar set vui­mils hiver­nals en una dècada.

Ara, però, l’alpi­nista més des­ta­cat en les ascen­si­ons hiver­nals és l’italià Simone Moro. És l’única per­sona que ha fet qua­tre pri­me­res ascen­si­ons hiver­nals a un vuit­mil: el Xixa­bagma (2005), el Makalu (2009), el Gas­her­brum II (2011) i el Nanga Par­bat (2016). Moro diu que la fred és “l’art del pati­ment físic i psi­cològic”. Els de la meva tropa de mun­ta­nya diem que és només un “efecte òptic”, per treure ferro a l’assumpte quan la fred et glaça les idees. Amb 56 anys d’edat, ell mateix creu que difícil­ment podrà com­plir el repte que es va plan­te­jar d’esca­lar els catorze vuit­mils a l’hivern. Comp­tant també les seves ascen­si­ons en altres èpoques, Moro ja ha pujat vuit vuit­mils, inclòs l’Eve­rest, que ha com­ple­tat qua­tre vega­des.

A més de ser un dels alpi­nis­tes més des­ta­cats de l’era moderna, Simone Moro també és cone­gut com a pilot d’helicòpter espe­ci­a­lista en res­cats a grans alti­tuds. A causa del canvi de pressió, els helicòpters tenen difi­cul­tats per volar per sobre dels 6.000 metres, però el seu equip va ser capaç de res­ca­tar a 7.800 m d’alti­tud un alpi­nista que esca­lava l’Eve­rest. Moro va coor­di­nar l’ope­ració des del camp 2 i el seu com­pany Mau­ri­zio Folini va pilo­tar l’helicòpter, que van alleu­ge­rir de pes tra­ient-li les por­tes i els seients. Un gest que l’honora, perquè l’helicòpter, de la seva pro­pi­e­tat, té un cost de dos mili­ons d’euros i l’asse­gu­rança ja no donava cober­tura a tanta altura.

Sonat va ser el seu res­cat del cos sense vida d’un alpi­nista ucraïnès a la cara nord del Teng Kang Poche. Com que no hi havia espai per fer ater­rar l’helicòpter, Simone Moro no va dub­tar a pen­jar-se d’una corda de 30 metres per poder arri­bar fins al cos. Fa dos anys també va mobi­lit­zar el seu helicòpter –a més d’aban­do­nar una expe­dició al Manaslu– en saber que Sergi Min­gote havia tin­gut un acci­dent al K2. Malau­ra­da­ment, l’alpi­nista català va morir abans que l’italià pogués envo­lar-se per inten­tar res­ca­tar-lo.