El Girona continua entossudit a deixar-nos sense paraules. El darrer capítol dels tants que encadena aquesta temporada va passar al Lluís Companys contra el mateix Barça. L’equip dirigit per Míchel es va encarregar de despertar els seus aficionats i no per punxar la bombolla en la qual fa dies que estan instal·lats, somiant no despertar d’un son dolç i plaent, sinó per mirar-los als ulls i dir-los que sí que és possible. Que és possible lluitar per donar un ensurt als més grans. Que és possible continuar meravellant amb un joc inversemblant. Que és possible, en definitiva, guanyar la lliga. Segurament els més sensats riuen llegint aquestes línies de l’humil opinió d’un servidor, però el Girona ho té tot per ser campió. Un líder i gran entrenador, un grup de futbolistes excepcionals i, el més important, un full de ruta infrangible sostingut per una idea de joc ideal en l’ecosistema que s’ha creat a còpia de viure moltes més batalles perdudes (i doloroses) que guanyades. I escric això des de la fredor, ben assegut al meu lloc de treball i amb serenor perquè existeix un precedent en una gran lliga i fa poc temps. El Leicester va ser l’encarregat de deixar bocabadat el planeta futbol alçant la Premier League del curs 2015/16 guanyant la partida a l’Arsenal, el Tottenham, el City i el Manchester United, els altres primers classificats. L’equip de Ranieri era molt més pragmàtic i menys vistós que el de Míchel, ningú no pensava que aguantaria el ritme, però el va aguantar.