El futbol americà és un esport de pura supervivència. La naturalesa intrínsecament violenta que té com a esport fa que sortir viu de cada partit sigui en si mateix una gesta i, per tant, no es puguin fer massa càbales sobre el que pot passar a un o dos mesos vista. L’important és el moment, el pur present, el que en termes de càlcul estratègic equival a lluitar únicament per anar acumulant victòries en una fase regular que forçosament ha de ser curta —17 jornades— i, alhora, creuar els dits perquè les lesions, sempre inevitables, no castiguin en excés les expectatives que cadascú pugui tenir de cara als play-offs. Quan s’arriba, però, al llindar de Nadal i Cap d’Any, el recorregut de la temporada ha estat prou llarg per començar a deixar de pensar només a curt termini, i toca elevar la mirada per ja imaginar la fase calenta de la competició, que culminarà amb aquell espectacle sublim que és la Superbowl —descomptat l’infame espectacle de la mitja part— i que enguany cau en 11 de febrer a Las Vegas. Per tant, i aplicant aquella prudència sempre indestriable de quan toca fer pronòstics, l’NFL es troba ara mateix en aquell punt exacte de cocció en què ja es pot parlar obertament de favorits, aspirants a ser-ho, grans o petites decepcions, i aquella col·lecció d’equips que acabaran en terra de ningú i fustigats per la indiferència general més absoluta. I més enllà de les dèries i simpaties particulars que pugui tenir cadascú, enguany, i quan tot just falten tres partits mal comptats per acabar la fase regular, la sensació més que unànime és que hi ha un equip, els San Francisco 49ers, que està almenys un graó,o graó i mig, per sobre de la resta. Dit això, en conseqüència semblen un dels escollits, a priori, a tenir plaça per lluitar pel Lombardi Trophy. Respecte de la resta, hi ha més debat possible, ja que els Eagles ara mateix semblen en caiguda lliure, els Chiefs en atac no acaben de carburar i dels Ravens un tampoc no sap ben bé què en pot esperar. Però amb els 49ers, la discussió s’acaba ràpid. Ara com ara, mengen a banda.

Deixant a un costat la mística que rodeja un equip que és aristocràcia pura de l’NFL, i que en l’imaginari popular està molt lligat a figures com Joe Montana, San Francisco és un projecte que irradia un magnetisme molt singular i genuí gràcies a la figura del seu entrenador, Kyle Sanahan. Fill d’un personatge reverencial per al futbol americà com és Mike Sanahan, l’actual head coach dels 49ers és un acadèmic d’aquest esport, un saberut predisposat sempre a retorçar encara més l’enginy a l’hora de construir jugades, i plantilles, i per a qui la versatilitat o l’engany són unes variants més a l’hora d’aconseguir posicions d’avantatge respecte del contrari. A què juguen exactament i, sobretot, per on sortiran Deboo Smauel o Christian McCaffrey en el proper atac? Només el cap de Sanahan té la resposta certa, i del seu llibret un ja s’ho pot esperar tot, circumstància que ha fet que, amb els anys, la seva hagi estat una personalitat que hagi adquirit la categoria de guru en l’NFL. Amb tot això, i ara que per fi sembla haver trobat un quarteback com Brock Purdy que s’ajusta a les seves exigències i sobretot dèries, Kyle Sanahan té davant seu el més colossal dels reptes: assolir aquell doctorat definitiu que només es pot consumar quan un aconsegueix coronar un dit amb l’anell de campió. El destí l’espera, però compte, que potser també ho fa un tal Pat Mahomes, disposat a fer-li la guitza quan tot just estigui a set minuts de poder tocar el cel.