De penal (repe­tit) i a l’últim minut. A la manera del que sig­na­rien els resul­ta­dis­tes cada par­tit. Sense cap interès en el joc, sense caràcter ni per­so­na­li­tat. Tres punts i cap al mes de juny, que és quan Xavi ha dit que mar­xarà. Tran­sita el Barça per la tem­po­rada pot­ser no com una ànima en pena, però sí amb molta pena a l’ànima. No aixeca el vol. Ja ningú espera el clic. Només no pren­dre mal, cosa que és de témer ara que torna la Cham­pi­ons Lea­gue. Con­tra els rivals domèstics, una de les poques con­clu­si­ons que es poden treure a aques­tes altu­res de la tem­po­rada és que el Barça és mani­fes­ta­ment infe­rior als dos equips que té per sobre a la clas­si­fi­cació, el Madrid i el Girona (per molt que Xavi hagi dit i repe­tit però no rec­ti­fi­cat que el seu equip va ser millor que el de Míchel). I també que, de tota la resta de rivals, tant és capaç de com­pe­tir amb el quart clas­si­fi­cat com de ser incapaç davant del cuer, l’Alme­ria, o el Gra­nada o de gua­nyar amb penes i tre­balls el Celta, l’Osa­suna o el Las Pal­mas.

A l’equip de Xavi li costa tre­men­da­ment tenir el con­trol del par­tit. Ahir a Balaídos, un cop més. I si no con­tro­les el par­tit, no con­tro­les els esde­ve­ni­ments. No saps ben bé per què fas un gol; ahir, perquè per un moment Lewan­dowski va tor­nar a ser el Lewan­dowski que ja quasi teníem obli­dat. I no saps ben bé per què tots els rivals et fan gols; més enllà de l’evidència que els costa molt poc fer-te’n. Tenir el con­trol del par­tit no és el mateix que tenir la pos­sessió de la pilota. Ahir el Barça va tenir la pilota molt més que el rival. Sem­bla que tenir la pos­sessió sigui l’objec­tiu, més que el que ha de ser: el vehi­cle per fer que pas­sin coses. En les pos­ses­si­ons del Barça aca­ben pas­sant coses, és cert, però no les que pla­ni­fica el seu entre­na­dor. Si més no, les que després de cada par­tit explica que havien de pas­sar i que havien pre­pa­rat que pas­ses­sin. El que passa de manera repe­ti­tiva és que les pos­ses­si­ons del Barça no arri­ben enlloc i, en canvi, cada vegada que els blau­grana per­den la pilota, el rival troba sor­tida fins a la por­te­ria de Ter Ste­gen (o fins ara Iñaki Peña). El dia que el Barça de Xavi té la pos­sessió, que tam­poc no és sem­pre, em recorda la pos­sessió que tenia el Barça de Car­les Rexach: podien ser del vui­tanta per cent i solia pas­sar que no succeïa res interes­sant. I, és clar, lla­vors veníem de l’etapa de Johan Cruyff, que sí que sabia per què volia la pos­sessió (“si tu tens la pilota, el rival no la té”): es trac­tava de fer un gol més que el rival. Però bàsica­ment, per crear oca­si­ons i fer gols.

A Vigo, perquè la pilota en pos­sessió del Barça tra­vessés la rat­lla del mig del camp pas­sava una eter­ni­tat. Com vaig dir fa quinze dies, tenies temps per lle­gir un repor­tatge o per anar a la nevera i després al lavabo. Quan tor­na­ves, podia ser que el Celta ja estigués fent un (con­tra)atac però no que Guaita hagués tin­gut pro­ble­mes. Per difi­cul­tar-ho encara més, el cen­tral que té més bona sor­tida de pilota, Cubarsí, estava des­plaçat a l’esquerra i no tro­bava el per­fil bo per fer les excel·lents pas­sa­des que tren­quen línies que sap fer bé. L’inici de les ope­ra­ci­ons amb la pilota estava als peus d’Araujo, la pit­jor de les seves mol­tes qua­li­tats.

En una trans­missió radiofònica de les que estava seguint, algú va dir: “A Xavi li agra­da­ria que els juga­dors mogues­sin la pilota amb més rapi­desa.” I a mi també. Però jo no soc l’entre­na­dor del Barça. Sí que podria ser el pare de Lamine Yamal, l’únic blau­grana que fa que pas­sin coses quan té la pilota als peus. Ahir, va pas­sar a pilota a Lewan­dowski en el pri­mer gol i va bus­car molt hàbil­ment el penal que va sig­ni­fi­car la victòria. 1-2, un bon dia per als resul­ta­dis­tes.