En paral·lel a les imatges que ens arribaven del futbol turc, la batalla campal en un Trabzonspor-Fenerbahçe després que aficionats radicals locals entressin al camp a repartir llenya als visitants, coneixíem un altre cas intolerable de violència en el futbol. A casa nostra. En un partit de segona divisió juvenil. Li va tocar el rebre a Arnau Liesa, l’entrenador de la Jonquera, que ha denunciat als Mossos d’Esquadra una agressió que li va provocar un traumatisme i una fractura a les costelles. Va passar en un partit contra l’Empuriabrava-Castelló, amb el delegat, un familiar i un jugador implicats.

Que els casos puntuals ara s’escampin més, que n’hi hagi que es fan virals i que arribin arreu, no pot relativitzar de cap manera la gravetat dels fets. Un sol episodi és lamentable i injustificable, però és que s’acumulen. En els primers mesos de competició, fins al parèntesi de Nadal, la Federació Catalana de Futbol ja reconeixia la preocupació perquè els casos havien pujat respecte al mateix període de l’any passat. I des d’aleshores, n’hem anat coneixent més, i probablement se’ns n’han escapat d’altres. Un partit de futbol sala a Móra la Nova, una pallissa a un jugador de 16 anys a l’Hospitalet de Llobregat, el cop de puny a l’ull que va rebre un futbolista del Cassà en acabar un partit contra el Cristinenc, i ara l’entrenador de la Jonquera. El futbol és només el marc i el problema va molt més enllà, però no podem normalitzar-ho ni atenuar-ho.

La federació treballa amb els Mossos d’Esquadra, amb campanyes com #JoJugoNet per eliminar les conductes violentes, a la qual es va adherir la federació de bàsquet. De lemes, missatges i pancartes, se n’han ideat uns quants. Prou violència al futbol, Respecteu la nostra il·lusió, Tots som un equip i Zero insults a la grada, complementat amb el Zero insults a les xarxes. També hi ha una comissió contra la violència en espectacles esportius, amb membres de la Generalitat, d’ens locals, de federacions, de consells esportius i de clubs. Benvinguda l’anàlisi i benvinguts els esforços, tot i que els resultats ens fan pensar que no són suficients. Em fa l’efecte que tampoc seria la solució màgica modificar la llei de l’esport per fomentar sancions més dures, perquè no crec que l’insensat que atonyina algú hi posi seny si sap que li poden caure 30 partits de sanció en comptes de 15, però alguna cosa s’haurà de fer.

Cada cas és un cop dur per als que ens creiem i defensem l’esport com a pilar de la societat. Una eina fonamental per a la cohesió, la inclusió, la salut física i mental i l’educació. Contra la vida sedentària cada cop més estesa, esport. Contra la reclusió individualista, esperit d’equip i socialització. Contra la pèrdua de valors, el compromís i la disciplina d’un grup. Educació. La que falta a totes les persones que taquen l’esport amb comportaments impresentables. L’esport és només l’excusa per vehicular intransigència, ràbia i odi que podrien exterioritzar, si no és que ja ho fan, en un altre context. I fan molt mal.

No n’hi ha cap que tingui disculpa. Però quan la violència ve de responsables tècnics o delegats, que teòricament assumeixen la responsabilitat d’acompanyar un grup de joves, com ha fet tanta gent de manera altruista i exemplar –en trobaríem a cada poble– tota la vida, el grau d’indignació s’accentua. Si no enteneu què és l’esport, si l’heu de veure només com una vàlvula d’escapament de frustracions, feu el favor de quedar-vos a casa. Feu nosa.