Els capatassos de l’NBA sempre han tingut un nas especialment fi en això de fer negoci. David Stern primer i Adam Silver després, no només van saber entendre, sinó que van estimular, que la lliga de bàsquet dels Estats Units havia de ser un producte de consum essencialment global, d’abast planetari, ja que, com més espectadors aquí i allà, més ufanós resulta el compte final d’explotació. Una qüestió de la matemàtica més simple, però també de lògica. I així la criatura s’ha anat fent gran i universal, fins al punt que l’NBA està ara mateix a només mig pam de superar a la de beisbol com la segona lliga que més factura als Estats Units –la NFL, la de futbol americà, sempre menjarà a banda en aquest rànquing–, i si això és així en bona part es deurà a l’increment exponencial dels ingressos, com ara els televisius, per l’obertura, i consolidació, de nous mercats.

En aquest procés progressiu i constant d’expansió, un factor determinant ha estat la naturalitat amb què el bàsquet professional nord-americà ha interioritzat l’arribada de jugadors de fora que han assumit el paper d’icones de la lliga. Es pot dir, a mode d’eslògan una mica estirat si es vol, que en aquest aspecte l’NBA és una essència de la multiculturalitat, ja que, en aparença, no li fa cap fàstic al fet que la seva gran estrella, ara mateix, no sigui nascuda ni en un poblet d’Arkansas ni en un barri de l’extraradi de Los Angeles, sinó a Ljubljana, a Eslovènia. I sí, estem parlant de Luca Doncic, el gran tirà de la competició amb el permís, és clar, de Nikola Jokic, un altre que, no per casualitat, també és un crack importat, en aquest cas d’un dels reductes del bàsquet europeu més rocós, físic i visceral, com és Sèrbia.

Però tornem a Doncic. En els sis anys que fa que juga a Dallas, la seva evolució ha estat tan meteòrica com a fins a cert punt desconcertant. D’acord que ja en la seva etapa en el Madrid havia acreditat uns fonaments tècnics, sobretot en atac, que vorejaven l’excel·lència, un actiu que encara ho és més quan es conjuga amb un físic privilegiat per a algú que en els antics esquemes de la cistella associaríem amb un base o un escorta. Però tot i així no deixa de sorprendre que, avui dia, sigui un jugador tan dominant aconseguint –o almenys això és que es desprèn veient-lo resoldre un un contra un, per exemple– fer les coses d’una manera tan aparentment fàcil com ho fa. Però per als qui, més enllà de les sensacions o d’allò purament subjectiu, reclamin fets tangibles, els 34 punts, 9 rebots i gairebé 10 assistències que acredita enguany de mitjana per partit, són la prova que ja no és només un esportista complet, sinó gairebé total. I per si tot plegat no fos prou, l’any vinent es podria convertir en el professional que assoleix el contracte més onerós de l’NBA –364 milions per cinc temporades– gràcies a complir una sèrie de clàusules del seu contracte lligades a assolir certs reptes –partits totals jugats o premis individuals o col·lectius– que algú, potser en algun moment, va pensar que difícilment assoliria. Ara mateix costa imaginar-se on és el sostre de Luka Doncic. I el de l’NBA com a multinacional d’èxit, alhora, també.