El Girona està aconseguint uns resultats impensables fa pocs anys. De tenir un dels pressupostos més humils de segona A a tractar braç a braç la part alta de plata fins a arribar a la màxima categoria per tossuts, i per culpa d’una gran feina al darrere. Invisible, menystinguda pels altres quan aquesta campanya l’equip dirigit per Míchel ha fet ombra als més grans i ha lluitat de tu a tu amb ells al terreny de joc. “Amb el City al darrere, qualsevol”, hem hagut de sentir dels rivals pels camps que visitem, d’uns aficionats que quan el club era a segona no utilitzaven aquesta premissa per atacar el dèbil; segurament ni la sabien. 60 milions contra gairebé 900 i 1.000 milions pressupostats del Barça i el Madrid, però al camp 11 contra 11, i en molts partits practicant un futbol que ja els agradaria als que mouen la competició i aspiren imperativament –l’Atlético hi ha posat el nas un parell de cops– a aixecar el títol. Quina emoció! El Girona està fent passos de gegant per atraure massa social i fer-se gran. Fer-se de Champions. Escoltar o llegir notícies que a Badalona una de les mones de Pasqua més venudes és la del Girona no deixa de ser delirant per a molts dels que seguim el club des de fa dècades. Veure Montilivi ple un diumenge en plena Setmana Santa amb una previsió de pluja intensa durant tot el partit és fer-se de Champions. Guanyar el Betis 3-2 en l’afegit amb gol de Stuani, llegenda viva del club, després que t’empatin un avantatge és fer-se cada vegada més de Champions. Europa, ja venim!