Quan toqui fer un d’aquells reculls tan anodins que es perpetren per resumir què ha donat de si aquest any des del punt de vista esportiu, una de les imatges haurà de ser forçosament per al Bayer Leverkusen. Com a narrativa en si, la Bundesliga conquerida per l’equip de l’aspirina reuneix gairebé tots els ingredients necessaris per construir un guió en forma d’epopeia de traca i mocador. Per començar hi ha un element de gesta i trencament amb la història que, per si mateix, ja té la categoria d’esdeveniment superior. I és que en més de 40 anys de periple per la primera divisió alemanya, mai fins ara, mai, aquesta institució del Rin del Nord-Westfàlia havia aconseguit aixecar la Meisterschale, l’icònic trofeu que distingeix el seu campió. D’aquí que, amb certa sornegueria, també se’ls conegués popularment, fins ara, com el Neverkusen. Enguany, però, aquesta llosa de perdedors eterns que castigava l’esquena del Bayer s’ha esmicolat, gràcies a un domini futbolístic que ha estat total a la Bundesliga. I aquest és el segon capítol a destacar. Perquè no és que hagin guanyat, és que els de Leverkusen literalment han asfaltat els seus rivals. Cert és, perquè ho és, que el Bayern de Múnic ha tingut un any depressiu, o directament nefast es podria dir, que l’ha dut a no tenir ni esma ni cames per lluitar pel títol. Però no ho és menys que el ja campió ha desplegat un futbol físicament poderós i tàcticament molt assenyat, amb un jugador, Florian Wirtz, a qui mig Europa se’l rifarà d’aquí res després de la temporada senzillament colossal que ha consumat. Qui busqui un migcampista total, aquí en té un, i dels bons, tot i que per treure’l d’allà no serà ni fàcil ni, sobretot, barat.

Tot relat, però, que es vulgui dir de categoria, també ha de tenir un protagonista principal que acapari els titulars. I en el cas que ens ocupa, aquest és Xabi Alonso. Quan va agafar l’equip el 2022, aquest havia tocat fons. A poc a poc, però, la seva mà d’entrenador es va començar a fer present, amb un estil de joc molt directe en què destaca el desplegament dels dos laterals encarregats d’obrir i donar profunditat al camp, el gust per mimar la pilota i, sobretot, una recerca constant de l’equilibri per no concedir espais i ser, per tant, un conjunt sòlid també en defensa. Tota aquesta feina d’autor ha posat Xabi Alonso a l’aparador ja que el futbol, ja se sap, és una disciplina que té una enorme facilitat per entronitzar herois i, un minut després, enterrar els àngels caiguts. Ara ell està en un cicle de pujada, i malgrat que clubs de gran caixet com el Liverpool ja han trucat a la seva porta, el basc ha optat per l’estratègia de la prudència a l’hora de treballar-se la carrera com a tècnic i quedar-se un any més a Leverkusen. La temporada següent, per tant, serà la de la seva revàlida, o no, i seran molts els ulls examinadors que estaran pendents de com li van les coses a Wirtz, Grimaldo i companyia, sabent que serà molt difícil que puguin perpetuar una autoritat tan incontestable com la d’enguany a la Bundesliga. N’estarem molt pendents, creuant els dits perquè en aquesta història els esdeveniments no segueixin la més lògica de les seqüències, i Xabi Alonso no acabi més d’hora que tard a la banqueta del Madrid. Perquè això faria mal, i molt.