Aquest estiu, per no perdre el costum, es preveu que sigui d’allò més emocionant i trepidant per al Girona. Per a un club com el blanc-i-vermell, fer una temporada molt a prop de l’excel·lència comporta molts factors externs positius, com per exemple augmentar el pressupost, jugar la Champions League, incrementar la massa social a la demarcació i més enllà o, entre d’altres, veure com els futbolistes de la plantilla es revaloren a nivells insospitats. També hi ha, però, factors externs negatius. En el cas del Girona, no haver remodelat o invertit un mínim de diners en Montilivi li comportarà un autèntic maldecap oferir als abonats la possibilitat de veure els partits de Champions a l’estadi sense que es generi un greuge gaire elevat, o també gestionar per primera vegada el fet de disputar tres competicions sense oblidar que la lliga és la que dona menjar a la majoria. La més important, esportivament parlant, serà la que haurà d’afrontar la direcció esportiva encapçalada per Quique Cárcel, que a conseqüència de l’augment del valor de la plantilla i del rendiment d’aquesta, deu tenir el mòbil cremant de propostes de grans clubs per aconseguir els serveis de jugadors com Artem Dovbyk, Aleix Garcia, Tsygankov, Iván Martín i companyia. El problema és decidir si vendre ara que molts han arribat al seu pic de forma i tornar a començar –en cap cas malvendre perquè les finances del club estan estabilitzades–, o quedar-se amb un producte que difícilment empitjorarà mentre hi hagi Míchel al volant.