Al Madrid totes li ponen, deuen pensar molts aficionats al futbol que només veuen els resultats que aconsegueix temporada rere temporada. Sis Champions League en 11 cursos, una plantilla que sembla gairebé invencible i fitxatges multimilionaris –i estadi nou– quan en l’època postpandèmia tot el futbol espanyol –sí, sí, tot– passa per unes penúries que el van obligar a firmar un acord amb LaLiga i CVC, un pacte amb el diable per obtenir un cash que mal administrat pot suposar la desaparició fàcil de qualsevol. L’Athletic, solvent amb la seva filosofia; el Barça, un club diferent en què els socis són amos de l’entitat, i el Madrid van ser els únics que se’n van desmarcar. Els dos primers s’ho van pensar, sobretot el Barça, que veia com li podien caure diversos milions com per tapar forats i refer-se d’una gestió pèssima. En canvi el Madrid considerava que el fons d’inversió guanyaria més diners que ell i això no ho podia permetre. Perquè el Madrid sempre guanya. El Madrid és un dels primers clubs estat que juga en el seu propi estat –a l’Aràbia Saudita n’hi ha algun més. Que els fa falta una empenta? Doncs l’Ajuntament privatitza sòl públic perquè el Madrid en faci l’explotació en forma de pàrquing i ingressi una picossada. Que s’ha de fitxar sí o sí Mbappé? Doncs la Comunitat presidida per Ayuso fa una llei feta a mida perquè l’IRPF dels nous residents passi a ser del 20%, menys de la meitat que en altres comunitats. No tots juguem amb les mateixes regles, però el Madrid, el Madrid sempre guanya.