A la vida en algunes coses et pots equivocar perquè tens diversos intents; en d’altres, no, i l’has d’encertar a la primera. En els esports, també.

Ho podem veure en els diferents esports dels Jocs Olímpics. En aquesta quinzena tenim la sort de poder veure molts esports que normalment no poblen la pantalla de la televisió. Podem veure partits, curses, regates, combats, salts, llançaments i moltes altres proves diverses.

Els Jocs Olímpics són un regal per a qui li agraden els esports i té la sort de tenir aire condicionat i televisió. Una bona manera d’anar passant les onades de calor d’aquest agost és veure els millors del món en cada disciplina en el seu millor moment de forma dels últims quatre anys. En gairebé tots els esports menys en el futbol, guanyar una medalla en els Jocs té més valor que guanyar el campionat mundial. Per la tradició, per l’èpica, i perquè se celebra cada quatre anys i no anualment.

En aquesta plèiade d’esports i disciplines, veiem que són diferents els cossos requerits en cada esport: els que guanyen la marató no s’assemblen gens als que guanyen el triatló; són diferents les habilitats requerides: rapidesa, resistència o picardia, i també són diferents els sistemes per triar el guanyador. No tots els esports es mesuren igual. No totes les disciplines tenen el mateix barem. Hi ha esports en què et pots equivocar i d’altres en què no.

Els llançaments en l’atletisme són una mostra dels primers. En una final, tens diversos intents i només compta el millor. Si en el primer llançament de pes, de martell, de javelina o de disc aconsegueixes una bona marca, en la resta pots anar al límit tant com vulguis, fregant la línia encara que t’acosti al nul. No passa res, només compta el millor. També és així en el triple salt i en el salt de llargada. Et pots equivocar en tots els intents menys en un. En els salts d’alçada i de perxa tens tres intents cada vegada que el llistó s’alça. Pots equivocar-te i fer-lo caure dues vegades si la tercera el superes.

En els esports que es disputen per sets, també et pots equivocar. Per exemple, en el tennis de taula, el bàdminton i el voleibol pots perdre algun set i tot i així guanyar el partit. També es poden cometre errors en els esports d’equip com el bàsquet, l’handbol, l’hoquei i el futbol. De fet, hi ha gent que diu que tots aquests, en essència, són un sumatori d’errors, perquè durant el partit passen moltes coses: duels perduts, mals controls, imprecisions..., i el resultat final és la suma dels petits errors. En definitiva, no guanya qui no comet errors, sinó qui en comet menys.

En canvi, hi ha altres esports en què no hi ha cap marge d’error. En la gimnàstica només tens una oportunitat per fer-ho bé. Si en la final d’anelles, de cavall amb arcs, d’asimètriques o de barra t’equivoques, ja no ho pots arreglar i els jutges no tindran pietat. El mateix en els salts de trampolí, en què les finals es componen de sis salts i tots compten igual. La puntuació és la suma de tots i, per tant, si t’equivoques en un, difícilment ho podràs suplir amb els altres. No hi ha marge d’error.

Com en els Jocs Olímpics, en algunes coses la vida fa mitjana, en d’altres només compta la millor actuació, i de vegades el més petit error t’elimina.