Que el Girona és un dels clubs de moda és una evidència per l’alt interès mediàtic que va tenir i té, sobretot, arran de la gran temporada passada, en la qual va competir de tu a tu amb els més grans, va quedar tercer en la lliga al davant de l’Atlético, i es va classificar per disputar la renovada Champions League. Que els futbolistes trien el projecte gironí per damunt d’altres també és una evidència que s’està palpant en aquest mercat de fitxatges. Els qui tenen diverses ofertes damunt la taula trien la blanc-i-vermella per iniciar una nova aventura, i els qui n’han marxat volen tornar –els casos més clars són els d’Oriol Romeu i, em consta, el d’Eric, per damunt del Barça, ho han llegit bé.

Si bé és cert que, de cara a la galeria, el discurs de les noves incorporacions ha d’anar en aquest sentit, també se sap que altres equips volien, per exemple, Miovski, o que Bryan Gil podia triar el destí de la seva cessió, com Pau López i molts altres. Els més joves saben que el club ha tractat bé a tothom, que majoritàriament ha fet progressar a tothom i, darrerament, el culpable d’això és Míchel, que treu suc i el millor rendiment de qualsevol futbolista. O el reconverteix, o li troba l’encaix perfecte dins l’engranatge de l’equip. Per obra seva Dovbyk va passar de valer 7 milions a 40, Savinho de 5 a 50 o Iván Martín d’1 sol milió a 15, entre molts altres. A Míchel, quan marxi, se li deurà molt esportivament, però el club mai li podrà pagar el creixement que ha pogut tenir en els tres darrers anys a tots els nivells.