La pla­ni­fi­cació espor­tiva del Barça és el vaivé d’una nit ado­les­cent, pots tenir una idea més o menys diàfana del punt de sor­tida però és impos­si­ble intuir el seu final, con­ver­tint així l’experiència en una road movie on el pro­ta­go­nista fa un viatge de madu­resa per tor­nar a la medi­o­cri­tat del punt de sor­tida.

Aquesta és la situ­ació actual d’un club que con­fon fit­xar amb ins­criure, opti­misme amb qui­mera, i rea­li­tat amb un rea­lisme màgic propi de Pere Cal­ders: Es par­teix d’un fet objec­tiu pas­sat pel fil­tre de la ima­gi­nació i s’acaba sal­tant entre uni­corns a una terra inhòspita habi­tada per gegants de tres caps, o sigui, es té la reunió a Sant Joan Despí i al cap de qua­tre fra­ses ja es veuen tots camí d’Ítaca.

Per això és com­pren­si­ble que s’arribi de nou al final del mer­cat amb la vaga sen­sació de dei­xa­desa labo­ral, d’aquell que a mit­jans de juliol espe­rava la urgència dels dar­rers dies per moure fitxa, de qui es mou millor entre el caos de la neces­si­tat que amb una pla­ni­fi­cació estruc­tu­rada en nom del llarg ter­mini: El fun­ci­o­na­ment a través de la paramnèsia no ha de ser propi d’una enti­tat mit­ja­na­ment seri­osa.

Així doncs, ara mateix el Barça és el club del volun­ta­risme, del crit de guerra de Wiliam Wallace de cap enda­vant sense saber què és enda­vant, de la fe envers el líder que alhora té fe cega a la seva mal­mesa intuïció, del ens en sor­ti­rem perquè hem de ser opti­mis­tes però tam­poc estem defi­nint una estruc­tura pro­fes­si­o­nal que fona­menti l’opti­misme, o sigui, el grup d’amics que viu com si fot fos una nit ado­les­cent, amb la diferència que les aven­tu­res d’aque­lles nits llu­nya­nes feien gràcia, i ara, l’enèsim des­propòsit del Barça d’aquest final de mer­cat pro­voca una tris­tesa entre la sàtira i la des­es­pe­ració: Un esper­pent clàssic de Valle-Inclán.