En un dels debats més antics, i possiblement incongruents, des que l’esport s’ha convertit en una gran indústria cultural global, hi ha qui s’entesta a proclamar que hi ha clubs, o institucions, que per la seva grandesa sempre estaran per sobre de les estrelles del moment, per molt rutilants que siguin. Podríem dir que és així, però tampoc ben bé. Perquè, anant a un exemple proper, és una veritat irrefutable que el Barça sempre serà un tità del circ futbolístic que ha sobreviscut a la marxa de Messi, però alhora no és menys cert que l’astre argentí haurà estat el factor diferencial, i fonamental, per construir el període d’hegemonia futbolística i social del club durant almenys quinze anys. És a dir, que aquells que aspiren a ser aristocràcia esportiva sempre necessitaran esportistes que siguin pura excel·lència. Només amb el nom i la història, per molt llustrosa que sigui, no s’arriba ni a la cantonada en un entorn tan competitiu, i si no que li preguntin al Benfica com li ha anat a la vida un cop l’esplendor de l’època d’Eusebio s’ha convertit en poc menys que un record difús.

En el món del beisbol, els New York Yankees sintetitzen com cap altra franquícia aquesta dicotomia existencial. D’entrada perquè són la germandat més superior i hegemònica de totes les que es puguin arreplegar en aquest esport, un domini que queda acreditat per les 27 World Series –el títol suprem que corona el campió de la MLB, la lliga professional nord-americana– que s’amunteguen en alguna vitrina del seu quarter general al Bronx. Ningú en té més que ells. L’odi visceral i atàvic que susciten entre els afeccionats de la resta d’equips, també és un sinònim de la seva categoria. Perquè els Yankees no només són un conjunt de beisbol. Són una corporació, una marca, que es fa omnipresent ni que sigui de nom fins a aquells que no han olorat un strike out en sa vida. Una primacia social, la dels de Nova York, que, recollint el fil del que dèiem abans, no s’ha construït sobre el buit, sinó on ha estat determinant el rol de jugadors com Babe Ruth, Joe DiMaggio, Mickey Mantle o Derek Jeter, que han esdevingut icones de la lliga que han ajudat a engrandir la imatge, i la llegenda, d’una institució, però, que en el present està embarrancada en terra de ningú. I és que cal submergir-se fins al 2009 per topar amb l’últim campionat aixecat pels Yankees. Des d’aleshores, el seu transitar per la MLB ha estat com el d’un gegant ja vell i cansat que arrossega els peus de camp en camp, i d’any en any, buscant, sense sort tot i els milions esmerçats, de trobar aquella tecla que el torni a fer competitiu i el restitueixi al lloc que per nom li pertoca. Però no. Fins a arribar a aquest 2024, on totes les expectatives s’han disparat a l’alça gràcies a la conjunció astral de diversos factors –el fitxatge de Juan Soto, una bateria de pitchers que ha recuperat la fiabilitat, la consolidació de joves promeses com Anthony Volpe...–, tot i que n’hi ha un que és determinant sobre la resta, que és l’eclosió ja definitiva com a estrella d’Aaron Judge. Amb un físic descomunal –dos metres d’alçada–, aquest outfielder no només és tot poder al bat –enguany ja suma 50 home runs, xifra que és una absoluta animalada–, sinó que ja és indefectiblement aquell líder que necessiten els del Bronx per instituir una nova època de tirania a la MLB, la dels Yankees de Judge. Perquè les grans dinasties s’escriuen així, amb nom compost.