Pau­line Fer­rand-Prévot (1992) va tan­car diu­menge la seva car­rera en la BTT del cam­pi­o­nat del món que es dis­pu­tava a Pal Arin­sal amb un catorzè lloc en la moda­li­tat olímpica, l’XCO, quan feia un mes que havia gua­nyat l’or a París i com­ple­tava un pal­marès en què des­ta­quen 9 títols mun­di­als, dels quals 5 són en la bici­cleta tot ter­reny. El pri­mer va ser a Vall­nord el 2015, l’any en el què també va acon­se­guir el mun­dial de ciclocròs sent la cam­pi­ona del món de ciclisme en car­re­tera en la moda­li­tat de ruta el 2014. Fer­rand-Prévot, que el 2022 va afe­gir al seu currículum el títol mun­dial en gra­vel, havia anun­ciat la seva reti­rada de les rodes grui­xu­des al juliol. L’any que ve deixa l’Ineos i amb el Visma aspira a gua­nyar la quarta edició del Tour de França femení.

Julien Absa­lon (1980), també diu­menge, va ser sisè en la seva cate­go­ria de la CCC, la cursa de 100 quilòmetres de l’Ultra Trail del Mont­blanc. El doble campió olímpic de BTT a Ate­nes i Pequín va ser pare­lla de Pau­line Fer­rand-Prévot i la va fit­xar per al que ara és el BMC. Dos anys durant els quals va ser –pre­sump­ta­ment– víctima de violència psi­cològica per part del que també era amo de l’equip.

Dues cur­ses el dia que sor­tia a la llum que s’havia gra­vat un alcalde a les fes­tes de San Bar­tolo can­tant una cançó que es veu que és tra­dició a Vita. Ho devia ser, com a tants altres, el dret de cuixa, també. No plega, demana dis­cul­pes a qui s’hagi sen­tit ofès. Allò que fa qui pot i no qui vol. Tam­poc l’arque­bisbe de Valla­do­lid i pre­si­dent de la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola, Luis Javier Argüello. Una altra tra­dició.