El diàleg dels àrbitres, quan acudeixin a l’instant replay, i la seva posterior decisió, la podran sentir els espectadors que segueixin el partit per la televisió. És, aquesta, una de les novetats de l’ACB que comença aquest cap de setmana amb la supercopa i, el següent, amb la lliga regular. M’és igual, què diguin, sempre que això no impliqui més temps amb la pilota sense moure’s. Tampoc ens endurem cap sorpresa. Un altre punt a favor en transparència i, una vegada més, es prioritza qui no s’aixeca del sofà i paga una quota afegida al seu paquet a l’aficionat que fa l’esforç, també econòmic, d’anar al pavelló. Tot sigui per afegir una falsa sensació de proximitat, suportada per l’argument que els drets televisius són els que, i no només en bàsquet, faciliten la supervivència als clubs. I per a què? Per fitxar jugadors que no sabrem ni qui són al llarg de la temporada?

La selecció espanyola masculina ni va arribar als quarts a París –la femenina hi va caure– i aquest curs, de nou amb el mercat obert del primer a l’últim dia, no té ni una quarta part dels jugadors nascuts a l’Estat. El jugador de formació és una altra fal·làcia. Com que hi ha clubs bressol –Ribas i Vives van tornar-hi després de guanyar-se la vida fora, Busquets (no compta per a l’entrenador) i Allen– o el banderer de la catalanitat –Abrines i Brizuela (fitxats pagant la clàusula a l’Unicaja), Parra (Joventut) o Hernangómez i Núñez (van deixar el Madrid i tornen a la lliga havent passat per altres països)–. Després l’Eurocopa de futbol –parlen tapant-se la boca– és en obert i rebenten els audímetres.