El diàleg dels àrbi­tres, quan acu­dei­xin a l’ins­tant replay, i la seva poste­rior decisió, la podran sen­tir els espec­ta­dors que seguei­xin el par­tit per la tele­visió. És, aquesta, una de les nove­tats de l’ACB que comença aquest cap de set­mana amb la super­copa i, el següent, amb la lliga regu­lar. M’és igual, què diguin, sem­pre que això no impli­qui més temps amb la pilota sense moure’s. Tam­poc ens endu­rem cap sor­presa. Un altre punt a favor en trans­parència i, una vegada més, es pri­o­ritza qui no s’aixeca del sofà i paga una quota afe­gida al seu paquet a l’afi­ci­o­nat que fa l’esforç, també econòmic, d’anar al pavelló. Tot sigui per afe­gir una falsa sen­sació de pro­xi­mi­tat, supor­tada per l’argu­ment que els drets tele­vi­sius són els que, i no només en bàsquet, faci­li­ten la super­vivència als clubs. I per a què? Per fit­xar juga­dors que no sabrem ni qui són al llarg de la tem­po­rada?

La selecció espa­nyola mas­cu­lina ni va arri­bar als quarts a París –la feme­nina hi va caure– i aquest curs, de nou amb el mer­cat obert del pri­mer a l’últim dia, no té ni una quarta part dels juga­dors nas­cuts a l’Estat. El juga­dor de for­mació és una altra fal·làcia. Com que hi ha clubs bres­sol –Ribas i Vives van tor­nar-hi després de gua­nyar-se la vida fora, Bus­quets (no compta per a l’entre­na­dor) i Allen– o el ban­de­rer de la cata­la­ni­tat –Abri­nes i Bri­zu­ela (fit­xats pagant la clàusula a l’Uni­caja), Parra (Joven­tut) o Her­nangómez i Núñez (van dei­xar el Madrid i tor­nen a la lliga havent pas­sat per altres països)–. Després l’Euro­copa de fut­bol –par­len tapant-se la boca– és en obert i reben­ten els audímetres.