Con­tun­dent roda de premsa de Roberto Íñiguez, entre­na­dor de l’Uni Girona, després d’una clara victòria con­tra el Gran Canària, per 19 punts de diferència. L’equip havia arri­bat a tenir un avan­tatge de 30 punts, però un par­cial de 3-13 ens els minuts finals va maqui­llar el resul­tat. Íñiguez es va mos­trar molest per la rela­xació del seu equip i no només va apun­tar a les juga­do­res, sinó també a la resta de mem­bres de la ban­queta. Íñiguez ja ens té acos­tu­mats a aquest tipus d’inter­ven­ci­ons, com quan fa unes set­ma­nes va tit­llar els peri­o­dis­tes de gira­ca­mi­ses perquè, quan les coses ana­ven mala­ment, burxàvem a la ferida i, quan ana­ven bé, tot eren ala­ban­ces. En aque­lla roda de premsa ningú es va atre­vir a con­tes­tar-li que la tasca dels peri­o­dis­tes no és fer de sup­por­ters sinó d’expli­car el que passa, sigui bo o dolent. Però vaja, això són figues d’un altre paner. El que volia des­ta­car avui és aquest èmfasi que va posar l’entre­na­dor basc a fora­gi­tar la rela­xació en un equip que ara mateix està imba­tut en la lliga i en l’Euro­copa (11 victòries con­se­cu­ti­ves entre una com­pe­tició i l’altra). I, en aquest cas, no va gens des­en­ca­mi­nat. Si tirem unes set­ma­nes enrere, i no en fa tan­tes, l’Uni va fina­lit­zar la pre­tem­po­rada amb molts dub­tes. Un equip que par­tia de zero, amb mol­tes peces per encai­xar, amb bons fit­xat­ges –però no estel·lars– i que bre­gava per inten­tar defi­nir el seu propi estil de joc. Allò que el mateix Íñiguez ha ano­me­nat ser “dife­rent” de la resta de com­pe­ti­dors. Això, sumat a dues tem­po­ra­des ante­ri­ors dis­cre­tes, no havia encès les alar­mes però sí que posava en evidència que hi havia molta feina per fer i molt poc temps per encan­tar-se. Doncs bé, aquesta feina real­ment s’ha fet en temps rècord i l’equip ha mos­trat una soli­desa i un encert molt des­ta­ca­bles. Amb un gran tre­ball defen­siu i un espec­ta­cle ofen­siu com feia temps que no gaudíem a Fon­ta­jau. I això, com molt bé detecta Íñiguez, és per aplau­dir però també et pot gene­rar una sen­sació errònia de res­pir o pla­ci­desa. Si quan les coses et van a la con­tra la feina psi­cològica és abs­te­nir-te de les crítiques o del defa­lli­ment, quan et van de cares la lluita interna és con­tra la rela­xació. És aque­lla part del món de l’esport que no s’entrena fent abdo­mi­nals sinó exer­ci­tant la for­ta­lesa men­tal. I és que, mal­grat que aquest inici de tem­po­rada està sent fantàstic –el mateix Pere Puig, direc­tor espor­tiu, reco­nei­xia en una entre­vista en aquest diari que no s’espe­ra­ven aquest nivell tan aviat–, la festa tot just acaba de començar i cal aguan­tar serè fins al final. Embor­rat­xar-se d’èxit seria el pit­jor camí. Perquè Íñiguez diu que l’impor­tant no és gua­nyar o per­dre. Però, desen­ga­nyem-nos, aquest és el mis­satge que cal donar a la cana­lla. Els espor­tis­tes pro­fes­si­o­nals, però, en el pack han de por­tar incor­po­rat la capa­ci­tat d’aguan­tar la pressió que suposa donar comp­tes de resul­tats a final de tem­po­rada. Que ningú diu que això s’hagi de tra­duir amb l’arri­bada de tro­feus a les vitri­nes. Però sí que és indis­pen­sa­ble aque­lla sen­sació que s’ha com­pe­tit al màxim i con­tra els millors. I que si no s’ha acon­se­guit més és perquè no estava a l’abast o perquè la sort –un fac­tor que també juga– no ens ha anat de cara. Per tant, Íñiguez fa bé de man­te­nir el seu equip en tensió. Perquè la difi­cul­tat pujarà de nivell a mesura que avanci la tem­po­rada. Expres­sar-ho de manera tan explícita i con­tun­dent ja va amb el caràcter d’aquest entre­na­dor, que mai aca­bes de saber si ho fa per des­em­pa­lle­gar les juga­do­res de la pressió mediàtica o perquè ja li agrada estar en el focus.