Ser entre­na­dor del Bàsquet Girona s’ha con­ver­tit en una pro­fessió de risc. Marc Gasol ha esde­vin­gut, con­tra la seva volun­tat, la Reina de Cors del bàsquet català. “Que li tallin el cap!”, s’ha sen­tit massa sovint als des­pat­xos de Fon­ta­jau, alguns cops amb raó, ja que més d’un entre­na­dor ha meres­cut sobra­da­ment el seu destí. Això de Fotis Kat­sika­ris estava can­tat. El via­cru­cis de les últi­mes jor­na­des només por­tava a un destí: la cru­ci­fixió. Ara bé, comu­ni­car la des­ti­tució d’un entre­na­dor a mitja nit no és manera d’anar pel món, però tam­poc s’hi gua­nyava res espe­rant gaire més.

Kat­sika­ris, un senyor amb un currículum for­mi­da­ble, ja havia arri­bat a Girona després que Salva Camps quedés ben ros­tit enca­de­nant set der­ro­tes segui­des. Si el bada­loní va ser una reco­ma­nació del mateix Pedro Martínez, un vell cone­gut del bàsquet gironí, va ser del tot enve­ri­nada. Li va fal­tar pro­ba­ble­ment experiència i la plan­ti­lla tenia esquer­des per tot arreu. El joc espec­ta­cu­lar amb el qual havia sorprès diri­gint el Gran Canària B en la LEB Plata no es va veure per enlloc. I ser un gran assis­tent, que segu­ra­ment ho era, no vol dir automàtica­ment ser un magnífic pri­mer entre­na­dor.

Para­do­xal­ment, o no, és el gat vell d’Aíto l’únic que ha resis­tit un curs sen­cer a Fon­ta­jau en l’ACB. I això que no va ser la pri­mera opció en el debut en la màxima cate­go­ria. L’entre­na­dor de Tàrrega Jaume Pon­sar­nau, a qui es va veure en pri­mera línia en la final a qua­tre de la LEB Or, sem­blava el més ben col·locat, però no es va voler des­vin­cu­lar del Bil­bao, amb el qual ja havia com­promès la seva reno­vació.

El viatge del Girona en l’ACB no està sent el temps de flors que molts desit­ja­ven, però el mal ja venia d’abans. El club ha anat sal­vant obs­ta­cles i esca­lant cate­go­ries, però s’han hagut d’anar tra­ient quei­xals; la majo­ria, de manera dolo­rosa. La tem­po­rada de l’ascens va començar amb Car­les Marco a la ban­queta i amb Marc Gasol dis­po­sat a ves­tir-se un altre cop de curt, tot i que va anar ajor­nant la seva decisió. Allò va cos­tar el càrrec al bada­loní. Sense el pre­si­dent al par­quet, l’equip no rut­llava, i es va treure un altre cop la gui­llo­tina. Un home de la casa, Jordi Sar­ga­tal, va aparèixer com a recurs. Sense dir que venia a inven­tar la roda, va con­duir la nau a bon port guiat per un pivot a qui en aque­lla cate­go­ria ningú podia fer ombra.

Per A o per B, es va con­si­de­rar que Sar­ga­tal no era l’home idoni per a l’ACB. Com és sabut, ara és l’assis­tent d’Íñiguez a l’Uni, un equip que va com un avió. Marco, l’home des­tituït la tem­po­rada de l’ascens, ja havia arri­bat al club després d’una altra dolo­rosa decisió, aco­mi­a­dar el tècnic de l’ascens a la LEB Or, un dels fun­da­dors de l’enti­tat i gran amic del pre­si­dent: Àlex For­mento. Se sabia que tard o d’hora tor­na­ria i aquesta tem­po­rada l’hem vist ja d’assis­tent de Kat­sika­ris. El seu salt al pri­mer equip en la LEB Plata també va anar acom­pa­nyat, com no podia ser d’una altra manera, de polèmica. Un històric del bàsquet gironí i català, Quim Costa, que va diri­gir el pri­mer equip sènior del club, en la lliga EBA, quan només hi havia qua­tre gats a les gra­des per veure l’equip, també va viure en la seva pròpia pell les urgències amb les quals sem­pre ha vis­cut el club: cada any s’ha de millo­rar l’ante­rior. Va ser des­tituït al març (curs 2018/19) i se’n va anar a casa amb males sen­sa­ci­ons.

Encer­tar-la amb un entre­na­dor sovint és una lote­ria diabòlica. I, si no, que ho diguin a un bon amic d’en Marc que ara diri­geix la secció de bàsquet del Barça. Ànims a tots dos!